Això no passarà
Sap greu portar la contrària a la saviesa ancestral, però, contravenint la teoria central que fa d'eix vertebrador de l'èxit editorial del moment, tinc la sensació d'haver descobert com a mínim una situació on no es pot ni es podrà aplicar mai la màxima multiusos “també això passarà”: l'absoluta i total capacitat de seducció que posseeix Milena Busquets. Crítics i lectors destaquen que el llibre és sincer i això t'ho pots creure o no fins que, després de llegir-lo, coneixes l'autora. En aquell precís moment qualsevol dubte es fon i tot es mostra com l'instant de la gran revelació que et permet entendre-ho tot. Val a dir que corre una dita pels mons literaris que afirma que si t'agrada molt un autor, millor que no l'arribis a conèixer mai personalment per allò que el paper aguanta millor els mites que la crua realitat. En el cas de la Milena, hauria d'anar ben bé al revés. I partint d'aquesta sinceritat anirem veient tots els paral·lelismes, i no els que hi ha entre Blanca i Milena sinó més aviat els que lliguen llibre i autora, que són molt més interessants, vius i captivadors i aporten validesa a la recomanació d'Esther Tusquets quan li deia que un bon llibre era aquell que només podies escriure tu, que si no no valia la pena fer-lo.
I aquesta seducció, literària i personal, barreja gens manipulada de cultura, ingenuïtat, passió, sinceritat i emmarcada per una manera de riure càlida, omnipresent i espontània, convenç i rendeix amb rotunditat. Ho fa per escrit, amb desenes d'editors i milers de lectors i ho fa en persona, sense condicions. No es detecten ni impostacions ni falsedat. La manera de captivar és semblant i sense estridències. Novel·la i autora són un tot que amara, no hi ha res que destaqui de manera evident i, tot acaba aconseguint, en un moment o altre, el seu lloc de protagonista principal. És com sucar un mocador de seda en un pot de colònia i veure com s'amara totalment, sense presses, sense sotracs, a poc a poc fins que, al cap d'uns instants, ja resulta impossible separar la intensitat del perfum de la suavitat de la peça.
Es pot dir sense por d'equivocar-se gaire que cada escena és com una gran pel·lícula, com un pou profund que amaga moltes més coses de les que mostra. Sentències petites que tenen la grandesa de la vida, que t'omplen pel que representen i que et deixen buit per tot el que signifiquen, per tot el que amaguen.
I potser sí que neix amb la voluntat de ser un antídot contra la tristesa però acaba sobreeixint les fronteres d'aquesta necessitat inicial i es converteix en una història plena d'extrems, on podem trobar una sensació, un sentiment i també el seu contrari sense que en cap moment representi una traïció o un contrasentit. És la vida en estat pur, una vida concreta i especial, una vida que probablement no casi gens amb la majoria de vides (no és gaire probable que el personal intenti rescabalar-se d'una pèrdua marxant a Cadaqués amb dos fills, dos exmarits, amigues i un amant), però aquesta és la grandesa del relat i de l'autora, la capacitat innata, automàtica, quasi animal de despertar empatia, de crear proximitat, d'establir lligams magnètics que no es trenquen sigui quin sigui el tema o el sentiment que abordi.
És un llibre més aviat breu, però en absolut banal. Sota una primera aparença de frivolitat, s'hi amaguen qüestions universals, sentiments i emocions que fan que la impressió inicial s'esberli en mil bocins, en mil bocins tan oposats que sembla impossible que puguin conviure en les mateixes pàgines. Amor, solitud, tendresa, disbauxa, irreflexió, pena, devastació, alegria. Tots els estats d'ànim són possibles i estan plantejats amb una senzillesa i una capacitat d'incidir absolutes. I sí, probablement tot passarà menys la capacitat de seducció de Milena Busquets.
