Pla i Espinàs

Una setmana al llit amb grip i febre dóna per a molt encara que així d'entrada no ho sembli. I no ho sembla perquè els que ja hi han passat ja saben el pa que s'hi dóna. El virus t'atordeix, t'apallissa i no et permet aixecar ni cap ni orelles. Però feia uns dies que tenia a la tauleta de nit La vida lenta, aquest recull de tres dietaris inèdits de Josep Pla publicat a Destino. Uns escrits que no eren per ser llegits però que amb l'edició de Xavier Pla fan de molt bon llegir. Uns textos que te'ls pots receptar en píndoles, per dies, per setmanes i simultaniejar-los amb altres lectures. I en aquests dies febrils n'he anat espigolant alguns trossets. I entre altres fets, constato que hi ha un Pla que fa vida al llit, on menys dormir hi fa de tot: llegeix, escriu, pensa, escolta, observa, menja i, molt de tant en tant, maldorm. L'insomni el tenalla. Però el que m'ha acostat a Pla, a part de compartir llit d'aquesta manera tots dos, són les definicions del que permet el fet d'estar allitat. Comparteixo el que sentia des de la fredor del seu mas que quan estàs en aquestes condicions al llit hi ha una calma medieval, un aïllament diví, un silenci per a somniar la vida, una closca contra el món hostil. Quan per culpa de la malaltia estàs de baixa del món, allà en la soledat del llit encantat, com deia Pla, pots experimentar aquestes sensacions. O com a mínim les he sentides gràcies a la quietud i l'isolament. Mirar-se la vida d'una altra manera, agafar-se-la a una altra velocitat, a un altre ritme, és el que un cop recuperat m'acompanya. M'hi ha ajudat també el nou llibre de Josep Maria Espinàs, un altre observador precís i minuciós de la realitat que ens envolta que ha escrit les notes d'una vida de 88 anys, Al ritme del temps. El fullejo i per atzar m'aturo a “La pregunta de Pla”. Explica que poc abans de morir Pla va preguntar al seu editor si creia que, un cop mort, tindria encara lectors. Subscric la resposta d'Espinàs: mentre jo visqui el continuaré llegint. Jo també a tots dos!