Prioritzar les necessitats educatives

Ofe­rir una res­posta efi­ci­ent a la diver­si­tat de l'alum­nat i molt espe­ci­al­ment a la deri­vada de neces­si­tats edu­ca­ti­ves específiques o espe­ci­als, és una pri­o­ri­tat de tot sis­tema edu­ca­tiu. Una edu­cació inclu­siva, a diferència d'una de només inte­gra­dora, és la que assu­meix can­viar i modi­fi­car el que sigui neces­sari (currículum, orga­nit­zació, docència...) per donar una res­posta edu­ca­tiva ajus­tada a les neces­si­tats de qual­se­vol alumne. És a dir, una escola on tot­hom hi cap i on cada infant o jove ha de ser, no només aco­llit, sinó atès de forma que pugui asso­lir les seves màximes cotes d'apre­nen­tatge. Una altra pri­o­ri­tat de la política edu­ca­tiva és ocu­par-se de forma pre­fe­rent d'aquell tipus d'alum­nat amb més neces­si­tats soci­als. Per tant, aquells cen­tres que acu­llin les pobla­ci­ons més des­a­fa­vo­ri­des soci­al­ment, cul­tu­ral­ment i econòmica­ment han de ser objecte de pri­o­ri­tat abso­luta per part d'una admi­nis­tració edu­ca­tiva que cer­qui l'equi­tat, jun­ta­ment amb la qua­li­tat, com un horitzó irre­nun­ci­a­ble.

Mal­grat que una temàtica i l'altra reque­rei­xen ele­ments dife­ren­ci­als, totes dues, al nos­tre enten­dre, poden abor­dar-se amb un seguit de can­vis que tenen en comú repen­sar tant la política d'assig­nació docent als cen­tres com la mateixa orga­nit­zació cur­ri­cu­lar i meto­dològica. En pri­mer lloc, cal­dria dis­po­sar d'aquells equips docents amb capa­ci­tat de lide­ratge, inno­vació, experiència sufi­ci­ent i altes dosis de moti­vació, als quals s'encar­regués l'assumpció dels pro­jec­tes de cen­tre en aque­lles esco­les o ins­ti­tuts que han d'aten­dre la població amb més difi­cul­tats. Els millors i més moti­vats docents i equips direc­tius hau­rien de ser des­ti­nats als cen­tres amb més difi­cul­tats. Això hau­ria d'anar acom­pa­nyat dels incen­tius neces­sa­ris que pre­mi­es­sin aquesta dis­po­sició i aquest esforç afe­git que se'ls dema­na­ria. Incen­tius de caràcter econòmic o de car­rera docent. En segon lloc, aquells cen­tres, públics i con­cer­tats, que voluntària­ment vol­gues­sin aco­llir alum­nat amb neces­si­tats edu­ca­ti­ves (amb diver­si­tat fun­ci­o­nal o d'ori­gen soci­o­e­conòmic) hau­rien de poder rebre, de l'admi­nis­tració, aju­des sufi­ci­ents que com­pen­ses­sin aquest esforç d'inclusió amb bene­fici d'una major equi­tat del sis­tema edu­ca­tiu i, per extensió, del sis­tema social.

Aques­tes mesu­res serien pos­si­bles a par­tir d'un gran pacte per l'edu­cació on no es pri­o­rit­zes­sin interes­sos cor­po­ra­ti­vis­tes o de política de curta volada i, en canvi, s'acordés fle­xi­bi­lit­zar el sis­tema dotant els cen­tres i els equips docents d'una autèntica auto­no­mia orga­nit­za­tiva, cur­ri­cu­lar, pedagògica i, fins a cert punt, també econòmica. Evi­dent­ment, amb el con­següent sis­tema de ren­dició de comp­tes trans­pa­rent i eficaç. Sense lli­ber­tat cur­ri­cu­lar amb potes­tat per can­viar les rigi­de­ses nor­ma­ti­ves d'hora­ris, cur­sos, espe­ci­a­li­tats i altres exigències que con­di­ci­o­nen els espais i temps esco­lars, els cen­tres no podran ser capaços d'ofe­rir pro­jec­tes veri­ta­ble­ment inno­va­dors i amb res­pos­tes edu­ca­ti­ves més per­so­na­lit­za­des davant les neces­si­tats de cada alumne. En con­seqüència, ens cal una admi­nis­tració menys inter­ven­ci­o­nista i dotar de més recur­sos econòmics, tècnics, humans i for­ma­tius el sis­tema edu­ca­tiu. Per això caldrà un ampli pacte polític i social que situï l'edu­cació com l'ele­ment pri­o­ri­tari en el nou estat.