Líquids i sòlids

Va ser el sociòleg d'èxit Zygmunt Bauman el primer a substituir el terme postmodernitat per realitat líquida. Bona troballa. Després de la caiguda del mur de Berlín i l'anunci del final de la guerra freda, definir l'ésser humà i les seves circumstàncies s'ha complicat molt. En realitat, tot va com va i com ha anat sempre, però sense referents segurs que serveixin per destriar el bé i el mal. La feina dels teòrics s'ha fet aspra. Segons Bauman, la nostra realitat de cada dia s'ha tornat ambigua, difícil. Líquida, doncs. Els fets li donen, en aparença, la raó. Almenys a Espanya. Els partits sòlids, PP i PSOE, perden credibilitat i vots. La nova política és molt més canviant. Canviant ha estat, per exemple, el programa de Ciutadans, que s'ha mogut des de la decepció postmaragalliana de Francesc de Carreras, Arcadi Espada o Albert Boadella, pretesament d'esquerres, fins al conservadorisme cada vegada més pròxim al PP d'Albert Rivera o Carina Mejías. Mutants han estat també les conviccions de Podemos, que han passat del bolivarisme a la socialdemocràcia indefinida. La centralitat política és això. Liquiditat. El PP va passar del franquisme a la democràcia mal assimilada. El PSOE es va moure del marxisme a l'OTAN. El problema –la trampa, en realitat– és que els valors que ahir va defensar Juan Carlos Monedero a Barcelona són molt poc líquids. Que el trencament entre Espanya i Catalunya sigui un “disbarat” és ben sòlid. Tan sòlid com les conviccions nacionals del PP i del PSOE.