‘Podem' ser reaccionaris

Llavors era només això. El poder. Fer-ne fora uns per posar-s'hi uns altres. Quina originalitat! No és que no estiguéssim avisats. Al capdavall crear un partit que vol ser font de tota novetat i posar-li de nom el lema d'una campanya televisiva i futbolera, ja insinuava la capacitat de plagi, de populisme i aquella dosi d'impostura inherent a tota campanya de màrqueting. Però, bé, l'esperit periodístic sempre per davant del prejudici. Home, allò de la casta per designar el maligne era efectista, s'ha de reconèixer, però quan van absoldre la Botín i el Santander va ser com dir a Espanya que els Reis no són els pares. Entendridor, però ridícul. I tot allò de canviar les coses, de fer una revolució democràtica, que la gent fos la protagonista eren grans idees, suficient per donar els cent dies de gràcia i veure què donaven de si, però ja s'ha vist que tan sols eren les grans paraules que tres homes petits, tancats en un despatx universitari, van triar per entabanar la gernació d'emprenyats, aturats, defraudats, enfonsats, desnonats, exclosos, empobrits i desorientats que ha generat l'Espanya del postfranquisme, la del PP, el PSOE i els poders fàctics que els tutelen. Aquesta setmana la van començar defensant al Parlament europeu el monopoli madrileny dels ports i aeroports, com fan el PSOE i el PP, i l'han acabat dient que la independència de Catalunya és un “disbarat” amb l'argumentàs que “fa cinc segles que estem en una aventura comuna”; que això de construir un país nou “és atractiu però no és real”; i que l'autodeterminació no és d'eixe món. Pim, pam, pum. Després d'això, no cal seguir escoltant discursos de regeneració política, de fer fora castes, tocar el crostó als bancs, separar poder i sector negocis, reestructurar el deute, fer pagar els rics i redistribuir la riquesa i bla, bla, bla. Perquè són “somnis”, no són “reals”, de fet són “disbarats”. Sàpiguen, a Podem i a Podemos, que aquí sí que hem encetat una revolució democràtica per vèncer des del vot resistències arrelades en l'absolutisme. I en aquest escenari, ells són uns simples reaccionaris.