Partits i més partits!

Encara més partits? Podem –amb seu a Madrid– irromp amb una certa força a Catalunya a la conquesta de gent jove desconcertada o descontenta, en l'atapeït panorama electoral català. La nova opció política és simplista. “Democràcia o dictadura!”, diuen, sabedors que ni diuen ni defineixen res. Posen com a opció la democràcia, sense la qual no existeix ni la llibertat ni el lliure pensament, amb l'odiosa dictadura, reminiscència de l'esclavitud i de la subjugació de països sencers d'Àfrica i Àsia. Entenc jo que els falta experiència. És tant, però, el descontentament que existeix entre la classe política que entre els joves hi ha un corrent de simpatia pels nounats. Si els uns no propaguen prou bé la seva idiosincràsia, els altres tampoc saben ben bé què volen. El que deixen entendre és que no volen definir-se i així esgarrapar vots als dos costats.

Realment, la falta de definició ha estat sempre el problema dels nouvinguts. En realitat, però, els partits assentats, els objectius dels quals circulen emparats de patriotisme –que fa bonic– i de presumibles conquestes socials que ajudin a recuperar, d'alguna manera, les posicions adquirides fins als fatídics moments en què una crisi sense precedents ens amenaçà i res ni ningú pogué parar, fan excessius esforços per mantenir la credibilitat. La convocatòria d'eleccions fixada per al proper setembre deixa clar que la formació i l'educació política dels catalans no és la perfecció. Set partits, ara vuit, ideològicament diferents, tot i que socialment haurien de tenir una certa afinitat bàsica, per ara no la saben trobar i exhibeixen públicament, a casa i a fora, les diferències, que molts prenen com a defectes. Milers de catalans desconcertats observen la falta de solidesa política de les opcions veteranes i el bandejament de les noves. El desgavell i la gairebé anul·lació de la classe mitjana catalana, punt d'unió de molts aspectes de la vida pública i l'associativa, de la cultura i l'esport, han tingut molt a veure en l'actual situació de desconcert. Per donar oportunitat als no adscrits, i emparar-los ideològicament, és el gran moment. L'agressivitat pública i privada entre els partits en períodes no electorals no tenia precedents. Ara l'agressivitat dialèctica acompanya qualsevol acte polític. Catalunya és un cas a part. Cada dia en actes públics —res a veure amb la presumpta independència—, se sent quelcom que pot relacionar-se. El mateix dia, en directe, neix una allau d'informació atribuint gran importància a un no res. A la nit i l'endemà, les televisions bullen. Tot plegat perquè el president Mas ha dit: “La primavera passarà volant i l'estiu serà curt i excitant. El setembre es pot dir que ja és aquí! La nostra història farà una parada.” Alguns veuen perill fins i tot en l'indicador dels lavabos d'una multisala de cine: “Serveis de senyores tot dret i a l'esquerra i de senyors a la dreta”. Perill imminent!