Carques

Ja hi tornem: han trobat l'eslògan “dret a la vida” i s'hi aferren, i resulta que, quina casualitat, aquesta idea és patrimoni de la dreta, ves quin cas, i les manifestacions, cosa de persones carques. La majoria dels participants en aquestes manifestacions i aquestes protestes (amb dones i tot!) defensarien la pena de mort si els ho preguntaves. I és que a darrere de l'avortament –per cert: observeu que parlem de la “despenalització” de l'avortament, no de fer-ne lloances, perquè ningú no avorta de gust–, i espero que sigui un atavisme inconscient, hi ha un fet antropològicament molt important, molt crucial: segons diuen els experts, el primer mòbil que mou les societats humanes és mantenir (o, en el seu cas, augmentar o disminuir) la seva demografia. Allò del vaixell que naufraga i del capità cridant: “Les dones i els nens primer!” no és una mostra de cavallerositat, ni un respecte als “febles”, sinó la preservació del futur. Perquè les dones fèrtils marquen el futur demogràfic i, ras i curt, el futur.

Doncs bé, en una societat patriarcal, es considera que no es pot deixar en mans de les dones aquest afer tan important: ha de ser un ministre, un papa, una autoritat masculina qui ho controli. El no a l'avortament vol dir exactament això: que una dona no disposa del seu cos, perquè és el vas reproductor de l'espècie, i no és cosa d'ella decidir la seva contribució a la demografia, sinó dels poders públics.

En tenim prou escoltant el llenguatge. Diem: “Un home va posseir una dona”; què hi va posseir? O: “Una dona es va lliurar a un home”; què hi va lliurar? O, encara: “Ella li va donar dos fills, al seu home”; com, que “li va donar”?

A més, si una dona avorta espontàniament, sense la seva intenció, aleshores ja no és una persona sinó un fetus, perquè si no, com és que no bategen el fetus ni en fan cerimònies de soterrar? No havien dit que els fetus són persones? O només ho són quan una dona avorta voluntàriament?