Opinió

Desclot

Perdre l'esperança

Ho va amollar Joan Majó ahir en una tertúlia televisiva. L'exministre socialista es va referir amb tristor a Juanjo Puigcorbé. “Em sap greu –va venir a dir– que s'integri en la llista d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona. Puigcorbé, com jo, era federalista, i això vol dir que ha perdut l'esperança. Jo encara no ho he fet.” L'“esperança” vol dir ací l'esperança en Espanya. Se n'ha de tenir, d'esperança, i també de moral, per conservar-la. Perquè Espanya és com és. El federalisme espanyol és i ha estat sempre català. Després d'Almansa. Abans sí que n'hi ha havia, sota el control relatiu de reis castellans que es volien absoluts i que al final van acabar sortint-se'n. Després, algun brot cantonalista i la broma efímera de la primera república, comandada per catalans. I poca més. I gràcies. Ara la paraula federalisme és sinònim de resignació. O de trampa. Els qui n'alcen la bandera, quines federacions propugnen? Les comunitats autònomes actuals? No ens mouríem d'on som. Federalisme vol dir pacte entre iguals. L'Espanya castellana no es pot federar amb ella mateixa. Podria arribar, en tot cas, a un acord entre iguals amb Euskadi, Catalunya i Galícia, si vol i encara no s'ha dissolt. Però no ho faran. L'esperança –l'esperança espanyola– és debades. No se la creuen ni el PSOE ni Podemos. Juanjo Puigcorbé és lúcid. Joan Majó és un ingenu. El problema real és que aquells que han perdut l'esperança en Espanya la poden perdre també en Catalunya. La llista de mèrits acumulats esborrona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.