La voluntat de ser

En una època on la religió ha quedat progressivament arraconada a l'esfera més privada, fins i tot pel que fa a la noció de transcendència amb relació a la vida humana, conceptes com consciència o pensament han passat a formar part de les qualitats primordials de l'home a fi d'equilibrar l'absència d'entitats abans preponderants en el món de les creences, tals com déu o ànima. Es tracta, en veritat, de la confirmació d'una sospita: mantenim encara ara una estreta relació amb l'esfera intangible de les coses i, en aquest context, la substitució de termes respon a la necessitat de conferir a l'existència una certa base immaterial.

Un d'aquests conceptes essencials és la noció de voluntat com a potència que ens mou a fer o no fer una cosa en concret. Val a dir que entre Aristòtil i Schopenhauer hi ha un llarg itinerari que en el darrer troba concreció en el fet que el món és l'expressió d'una força cega i irracional, és a dir, voluntat insatisfeta. Un irracionalisme filosòfic del qual encara som deutors, no debades la modernitat començà a ensorrar-se amb el seu atac a la raó il·lustrada. Per contra, d'Aristòtil, una perla: tot i actuar en contra de la nostra voluntat, en darrer terme, sempre estarem en conformitat amb aquesta última.

Ni tan sols coaccionats, sempre decidim i la responsabilitat és nostra. Un pensament que de manera causal reuneix l'Estagirita amb Sartre, en tant que si llibertat i voluntat formen una dualitat inseparable “estem condemnats a ésser lliures” i, en aquest sentit, la voluntat tria lliurement, tot conferint al món la seva transcendència. Això, però, no ens exclou de caure en l'error i, per això mateix, la llibertat ens genera inquietud.

Una situació que, certament, pot crear paràlisi. Una inacció sovint fonamentada en la idea equivocada que davant d'un atzucac l'únic criteri vàlid a seguir és l'immobilisme. Individualment, els efectes són imperceptibles. Però, col·lectivament, en una societat que necessita renovar-se, la magnitud de la tragèdia resulta imprevisible. Perquè si quan mor un home mor tota la humanitat, no hi ha cap motiu que justifiqui la desaparició del mapa d'un poble mil·lenari. I si bé en termes d'identitat hi ha qui nega l'existència d'una “voluntat comuna” sempre hi ha l'argument de contraposar-hi una “suma de voluntats”. Mai, en cap cas, la realitat és un límit, ben al contrari: els nostres actes –i torno a Sartre– són els únics límits, car res més voluble que la realitat com a impediment a la potència del canvi, àdhuc col·lectiu.

Substantius com consciència o pensament obtenen carta d'autoritat a la llum de la llengua entesa com a convenció. Perquè si no fos així, la tècnica i les finances haurien reduït definitivament l'home al seu estadi material. No crec en un món vulgaritzat per la banalitat més absoluta. Per contra, crec en la transcendència, ni que aquesta es vegi reduïda al llenguatge. L'individu té dret a revoltar-se si se l'esclavitza. Els col·lectius tenen dret a subvertir l'ordre establert si es dóna que la llei ha perdut el seu esperit i es palesa el risc de desaparèixer com a entitat política. És una “voluntat de ser” que depèn de la consciència. Cap altra ciència pot pas dirimir-ho.

Som responsables dels nostres actes i, en qualsevol cas, no podem fugir de l'època que ens ha tocat viure. Aquest no és el millor dels mons possibles i descobrir-ho és dur. La qüestió rau en quin paper volem representar i si ens fa por equivocar-nos. Perquè, aleshores, val més plegar. No paga la pena tenir el do de la llibertat i viure en servitud.