Distopia

A poc a poc, d'una manera subtil, amb una trama quasi diabòlica ordida amb intencionalitat o sense (la qual cosa encara és més preocupant), la nostra societat es va convertint en un lloc indesitjable i espantós, digne de l'infern descrit pel Dant que, com qualsevol infern, està empedrat de bones intencions.

Hi ha petits detalls, senyals sense importància aparent que així ens ho indiquen. Un exemple: el govern francès vol limitar el pagament en efectiu en una botiga a 1.000 euros (actualment en són 3.000). A l'Estat espanyol, el qual encara ens toca patir, des del novembre del 2012 es va prohibir pagar més de 2.500 euros en efectiu en les operacions comercials en què intervingui un empresari, un comerç o un treballador autònom (els que sempre reben). En les transaccions entre dos particulars sí que es poden pagar quantitats superiors a aquesta xifra. Veurem en quin moment el govern Rajoy, amb el seu desfici per agradar a Europa, seguirà les idees de l'altre estat que ens ha anorreat com a nació.

En principi tot semblen mesures meritòries que pretenen lluitar contra el frau, l'economia submergida, el finançament del terrorisme internacional i el blanqueig o evasió de tota mena de capitals. Les botigues de luxe franceses ja han rondinat, però amb la nova moral que s'ha anat instaurant en la societat en els darrers trenta anys (tot i que alguns dels seus postulats en tenen més de cent) ara ja sabem què cal pensar: “Als rics ja els està bé, que es fotin!”.

Alguns economistes consideren que si no es pot blanquejar el capital, es pot destruir una bona part del teixit econòmic, fent augmentar l'atur, els impostos (com si el xèrif de Nottingham no tingués ja prou carta blanca) o bé arribant a crear economies paral·leles. Malgrat tot, les mesures antifrau franceses van més enllà: en els canvis de divises caldrà la identificació de la persona que les fa; els bancs hauran d'informar de qualsevol ingrés o retirada de més de 10.000 euros al mes (100.000 a les Espanyes, si no som anònims); caldrà declarar a les duanes qualsevol entrada o sortida de pistrincs encara que sigui per via postal... i ves per on, lluitant contra un presumpte terrorisme, contra les màfies o contra una colla de rics corruptes que són de la pell de Barrabàs, en un tres i no res, la fins ara inviolabilitat del correu saltarà pels aires. Tot plegat, i en teoria, això es fa per al bé comú.

Ja hem vist anuncis d'una noia que surt de casa nua i que pot anar a comprar, tota galdosa, només amb el telèfon mòbil. Als qui s'enamoren de qualsevol carallotada tecnològica nova els fan creure que això és un gran avantatge. Però no s'adonen que s'ha posat en marxa un corró que desgraciadament potser no té aturador: limitem pagaments en metàl·lic i et facilitem la vida perquè ho paguis tot pel mòbil. Nosaltres t'ho ingressem, nosaltres veiem com i en què t'ho gastes i sempre ens en quedarem una part en impostos. El control total dels teus diners.

Defineixen la Distopia com una representació imaginària d'una societat futura que acaba causant una profunda alienació moral. Els exemples que es posen són Un món feliç d'Aldous Huxley, 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, a més de totes les pel·lícules des de Gattaca o Blade runner fins a Minority report. Tothom espera que aquests futurs mai no arribin a fer-se realitat. Amb les diferències que vulgueu, ningú no s'adona que ens acostem cada cop més a un conjunt de tots aquests models distòpics? Amb el risc que se'm titlli de tecnofòbic o de conspiranoic, si analitzem aquests petits detalls de la vida quotidiana, venuts com a grans avenços, grans beneficis per a la comunitat o grans fites de justícia social, no veiem que a cada bugada es perd un llençol? I que cada llençol és una llibertat individual que difícilment tornarà?