La catalanofòbia es queda

La campanya de les eleccions andaluses que se celebren avui ha transcorregut sense que els catalans hi prestéssim gaire atenció. Ocupats com estem en les nostres pròpies disquisicions polítiques, les declaracions dels líders andalusos han passat pels informatius catalans sense pena ni glòria. Paradoxalment, però, Catalunya ha estat molt present a la campanya electoral d'Andalusia.

Ja se sap que Catalunya és una potent arma electoral a les espanyes; atiar l'odi contra els catalans és la fórmula magistral de líders del PP i del PSOE per aconseguir l'empatia emocional amb els seus electors, reforçar el sentiment de comunitat i exaltar la seva ànima nacionalista (espanyola, és clar).

Com que la majoria de catalans no han seguit els mítings de Susana Díaz –altra feina tenen– no són conscients de fins a quin punt la comparació amb Catalunya ha estat un recurs utilitzat reiteradament per realçar la seva acció de govern. Per dir que rebaixarà el cost de la matrícula a les universitats andaluses es va afanyar a remarcar que les universitats catalanes són més cares, i per defensar-se en ple debat televisiu de la corrupció del PSOE andalús va parlar del cas Pujol.

És més conegut el cas d'Antonio Sanz, delegat del govern espanyol a Andalusia, que per atacar C's va proclamar impúdicament: “A mi no m'agrada que Andalusia es mani des de Catalunya” i va reblar: “Ni que mani algú que es diu Albert.”

Ja fa gairebé deu anys que el Partit Popular andalús va emetre aquelles falques de ràdio per atacar l'aleshores president de la Junta Manuel Chaves llançant mentides contra Catalunya, amb el recargolat argument que José Luis Rodríguez Zapatero afavoria els catalans i Chaves no feia res per aturar-ho.

Des del 2006 els catalans d'origen andalús han deixat les casas regionales i s'han apuntat a Súmate, i Catalunya s'ha cansat de denunciar els privilegis d'uns territoris i s'ha centrat a construir el camí de la independència.

En resum: Catalunya se'n va, però la catalanofòbia es queda.