Fent camí
Han passat les eleccions andaluses i a aquella gent que a Catalunya s'han activat els darrers mesos per prioritzar el canvi a Espanya, els ha pujat la mosca al nas. Resulta que de canvi, res. Només un simple transvasament de vots de l'esquerra comunista al populisme d'esquerres de Podemos. I una bifurcació del vot de la dreta tradicional entre PP i C's. El suport al PSOE ni es mou, malgrat tenir imputats dos expresidents i desenes d'alts càrrecs pels casos de corrupció en ocupació, formació, subsidis...
El pacte de la Transició andalús continua blindat pels seus principals beneficiaris: renúncia a la reforma agrària per a tranquil·litat dels latifundistes; cessió al PSOE de les plantacions de vot clientelar mantingut amb fons europeus i amb el dèficit fiscal de Catalunya, València i Balears; regionalisme andalusista de greuge comparatiu destinat a contrarestar sistemàticament les demandes catalanes.
Per tant, quan innocentment la gent es pregunta per què fa 40 anys que voten el mateix, malgrat la corrupció estesa i l'economia de bombolla immobiliària de la costa i l'agrària dels latifundis, la resposta és que voten els seus i que els diners malbaratats no són dels seus i, fins i tot, els beneficien.
Encara que l'extrapolació electoral no es pot fer a la península, es veu a venir un triomf relatiu del PP, en el seu terreny nacional propi, la Gran Castella i Galícia. I per contra, es veuen possibilitats de canvi real a Balears i València. I continuïtat del mapa electoral diferencial a Catalunya i Euskadi.
L'esperança de canvi a escala espanyola es pot desinflar electoralment o per l'evidència creixent que els que es presenten com a alternatius no qüestionen ni l'Estat unitari ni la seva forma monàrquica. És, doncs, un bon moment per tornar a la tasca de captació d'indecisos cap al procés d'independència. La base electoral amb voluntat de canvi social ha estat tradicionalment a l'esquerra. Per això, està en mans d'Esquerra i la CUP una ingent tasca d'aproximació als postfederalistes, als federalistes en trànsit i als neofederalistes. Les eleccions municipals, enfocades amb programes socials nítids i positius, i amb la voluntat d'incorporar els millors actius de la societat civil organitzada, són una gran ocasió per eixamplar la base social de l'esquerra independentista.
A la banda del centredreta cal una tasca similar entre la població reformista moderada. Per tant, no es tracta per part dels opinadors convergents de tornar a introduir el debat sobre llistes úniques al Parlament, només amb la intenció d'erosionar l'altre pilar fonamental del procés. La feina prioritària que tenen és que les bases de CiU majoritàriament optin per l'opció sobiranista. I minoritàriament, per la nova oferta post-Unió: Construïm, que s'ha posat de llarg aquesta setmana. Aquest federalisme de centre-dreta seria l'equivalent al residual del PSC, i tindria una funció que podríem valorar positivament: evitar que el vot moderat antiindependentista se'n vagi a l'ultraespanyolista Ciutadans; i, per contra, que es quedi en els llimbs dels que no desitgen la independència, però que la veuen inevitable, si Espanya no fa aviat una oferta de bilateralitat generosa.
Llavors, el mapa català es compondrà aviat de tres àmbits que contenen des del centredreta a l'esquerra alternativa, passant per la socialdemocràcia: un de sobiranista amb Mas, Junqueras i Fernàndez; un de federalista amb Duran, Iceta i Ubasart; i un d'espanyolista amb Sánchez-Camacho i Rivera situat només a la dreta i l'extrema dreta.
