Joan Cornudella
Fa trenta anys que ens deixava Joan Cornudella i Barberà. Poca gent sap avui qui va ser. Ningú no els ho ha explicat. Els honors oficials han passat de llarg d'aquest home d'honor, d'aquest excepcional patriota de la primera hora i de la primera línia. Joan Cornudella, exiliat el 1939, retornava clandestinament a la gola del llop, l'agost de 1940. Era l'únic dirigent de primer rengle que ho feia. Diria: “L'exili no és el país, sinó un reflex del passat, el futur cal construir-lo a l'interior.” Era el secretari general d'Estat Català, un polític conegut i, doncs, una presa fàcil i cobdiciada. També era el promotor d'una “organització de resistència nacional” a l'interior, que de seguida donaria lloc al Front Nacional de Catalunya (FNC), de vocació transversal. La secció militar del FNC articularia també una xarxa catalana d'espionatge, vinculada al servei d'intel·ligència britànic, que prepararia l'hipotètic desembarcament aliat a la costa catalana, faria la conducció per les rutes pirinenques, el suport clandestí als fugitius de la França ocupada, l'evacuació d'aviadors aliats que els nazis havien tombat... Risc màxim, camuflatge permanent, canvis continuats de domicili... Per als seus fills, era el “tiet Carles”, que els visitava sense avisar... Tan eficient era la tasca del FNC que els britànics van oferir-los un sou, cosa que va obtenir un refús frontal de Cornudella, que els diria: “No és amb nosaltres que esteu en deute, sinó amb Catalunya.”
El 23 de novembre de 1943, tindria lloc la primera gran caiguda del FNC: una setantena de militants, Cornudella inclòs. Va ser interrogat, durant quaranta-cinc dies, pels famosos i temibles comissaris Pedro Polo, Vicente Creix i Juan Creix, per diversos membres de la Gestapo i pel tinent coronel Manuel Chamorro, cap de contraespionatge de la Guàrdia Civil. Per sort, el signe de la Segona Guerra Mundial ja havia començat a girar en favor dels aliats, raó per la qual Franco s'afanyava a escurçar distàncies amb aquests, de manera que les pressions diplomàtiques en favor dels detinguts farien tot l'efecte. Cornudella se salvava, així, d'un afusellament cantat. No cal dir que, en el decurs de la llarguíssima postguerra, seria detingut i empresonat moltes altres vegades. Al capdavant del FNC, seria un dels màxims impulsors de la unitat de la resistència nacional i democràtica contra el franquisme, fins a assolir la creació de la Coordinadora de Forces Polítiques (1969) i de l'Assemblea de Catalunya (1971).
És especialment remarcable la concepció oberta que Cornudella tenia de la nació i la identitat, ben lluny de tot essencialisme. La nació, per a ell, estava en construcció permanent, a partir de tots els seus components, autòctons i procedents de la immigració. Pensava, com Renan, que “la nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania”, que pot afermar-se, però que també pot desfer-se. Per això, compromís nacional i compromís social se li feien indestriables: la nació perviuria si hi havia prou cohesió social, si la gran majoria del poble s'identificava amb un projecte compartit de futur. Cornudella tractaria de moure el FNC cap al socialisme democràtic o, més concretament, cap al “socialisme autogestionari”. No és gens estrany que acabés incorporant-se, amb alguns altres companys, al procés d'unitat del socialisme català.
La setmana passada, en un acte de la Fundació Campalans, Raimon Obiols, Isidre Molas, José Montilla i Miquel Iceta homenatjaven Joan Cornudella i presentaven un opuscle dedicat a la seva memòria. Què diria Cornudella del moment que viu el país? Havia dit: “No podem pronunciar paraules en va, sobretot en nom de Catalunya, sobretot el nom de Catalunya.”
