Diari d'un patriota

No se sap ben bé quina atracció exerceix José Bono sobre els periodistes i els mitjans catalans. Bono és vesc. Només cal un moviment de parpelles de l'expresident castellà i exministre espanyol perquè volti i revolti a Catalunya a petició dels autòctons. José Bono acaba de publicar un diari, trampós com tots, sobre la seva etapa com a ministre de Defensa. Gran renoc. A Barcelona, doncs, que hi falta gent. I en camp que hauria de ser contrari, però on juga com a casa, l'expresident i exministre les ha deixades anar a gust. Afirma Bono, per exemple, que l'Estatut inspirat pel president Maragall “era portador d'un germen secessionista que, lamentablement, va créixer”. Doctrina joseantoniana. Continua el gran rap: “La unitat d'Espanya és la garantia de la igualtat de tots els ciutadans. El que és antic, reaccionari, és el separatisme.” Davant la magnitud de la comèdia, l'entrevistador hauria d'herniar-se amb el riure i deixar per a un altre any la continuació. Però el sainet segueix i l'astre remata: “El que sorprèn intel·lectualment és que es parli de federalisme asimètric. És com si es parlés de capellans ateus o de neu negra”. O de Bono bo. Tot això ha dit l'exministre i expresident de visita i gira per Catalunya. I encara més: “Entre Ciutadans i el PP m'estimo sense cap mena de dubte Ciutadans. Es tracta d'una opció més temperada, menys radical. A Ciutadans no hi ha ultres.” Tants com en vulgui, ministre. Carina Mejías, per exemple. I al PSOE. Vostè mateix. Encara ens passa poc.