Un llibre: dues lliçons

Claude Lanzmann, escriptor i cineasta francès, és conegut, d'una banda, com a jove amant i company de Simone de Beauvoir, però sobretot com a cineasta, autor d'una obra documental, Shoah, sobre el sistemàtic extermini de jueus. Una obra que, pel seu rigor i qualitat, és considerada encara avui el treball cinematogràfic més complet sobre aquesta part terrible de la història europea. Com a escriptor és autor d'una apassionant autobiografia La liebre de la Patagonia, de l'any 2009, que ens ajuda a comprendre millor –com ho fan avui escriptors com ara David Grossman i Amos Oz, entre d'altres– la difícil situació vital i intel·lectual d'aquells que, sentint-se israelians, rebutgen netament les respostes violentes dels seus governs mentre ens aproximen a la història de l'últim segle i al que representa avui en dia viure en un país de fronteres incertes, amb una ciutadania dominada per la por de la desaparició. És fonamental per a la vida col·lectiva comprendre, entendre, el que hi ha darrere de decisions sovint violentes i injustes a fi de col·laborar eficaçment a modificar-les.

El llibre de Lanzmann ens proposa una segona reflexió ben pertinent en aquests moments. En explicar el difícil procés de creació de Shoah es remet a un llibre previ escrit per Hilberg l'any 1944, titulat La destrucció dels jueus a Europa. Hilberg hi descriu les diferents fases prèvies a la “solució final”. El procés comença per: definició, segueix per marcació que es tradueix en segregació, expulsió, guetització i finalment execució. Una definició que separa simbòlicament els humans els uns dels altres, que els fa “diferents”. Sabem, però, que no existeixen “diferències” socialment neutres sinó que arrosseguen l'atribució de diferents graus de dignitat humana fonamental. I a partir d'aquí resulta fàcil traduir aquesta diferència en mesures concretes de segregació, expulsió, etc. Aquesta dinàmica no s'improvisa. Creix en terrenys adobats per segles de prejudicis i de creences que van configurant el rostre ocult de l'enemic. I quan determinades condicions econòmiques i polítiques generen greus malestars col·lectius, es pot fer recaure sobre els “diferents” la responsabilitat de tots els mals. Es donen noms simples a malestars complexos.

Dues lliçons ens ofereix el llibre de Lanzmann. La primera: cal intentar conèixer quines són les raons de fons de les conductes polítiques injustes i violentes com són les actuals polítiques israelianes, per apropar-nos a solucions que no es limitin a la multiplicació de violències entre pobles, estats i persones. La segona: cal rumiar ara, quan estem construint tants “Altres”, tants discursos divisoris i diferenciadors, que és en el terreny de la paraula, pública i privada, en la dels missatges socials on es juga bona part del destí futur. Els malestars col·lectius són fàcilment i emocional manipulables i separadors. Tot això cal fer-ho, és clar, si volem evitar una petita part del sofriment humà evitable.