Pares

L'abril, diu el poeta Eliot, barreja “memòria i desig”. En els ritus de la fertilitat primaveral hi ha l'explosió de la vida, però també la memòria mecanitzada dels cicles de l'any. La terra porta inscrits els deures estacionals i, si som a l'abril, sap la feina que li toca. Parlant del mateix mes, el poeta medieval Chaucer, el dels Contes de Canterbury, evocava el moment recurrent en què els dolços plugims d'abril hidraten les arrels de la terra (li banyen les venes amb aquest licor, deia). Escric això pensant –contra pronòstic– en el tennista Andre Agassi. En unes recents declaracions, Agassi, autor d'una interessant autobiografia, torna a parlar de com era el seu pare. Ens ve a recordar fins a quin punt els fills –tan marcats pels pares– no se'n surten de cap manera si s'obstinen a fer-los diferents de com són. Per bé o per mal, els pares no canvien i qualsevol esforç per canviar-los és condemnat al fracàs. Més val assumir-los tal com són i trobar-los les virtuts. El pare d'Agassi –un emigrant iranià als EUA– va decidir fer realitat el somni americà convertint el seu fill en un campió de tennis. El pobre nen va ser sotmès a una pressió tennística des del bressol. Sempre amb alguna forma de raqueta a la mà, el pare li feia passar les hores donant cops a la pilota. Agassi calcula que durant la seva infància va colpejar un milió de pilotes per any per anar practicant, sempre amb el pare al costat escridassant-lo com un boig si en fallava alguna. Quan era a punt de publicar l'autobiografia va voler advertir-lo que potser no li agradaria el que hi deia d'ell. Impenitent, el pare li respon: “Noi, tinc 80 anys i me'n refot el que la gent pensi de mi. Sé què vaig fer i per què ho vaig fer. I ho tornaria a fer... Bé potser en lloc de tennis t'hauria fet jugar al golf perquè hauries fet més diners.” Persistent i tossut, potser foll, el vell Agassi, com l'abril, activa memòria i desig per reafirmar, impertorbable, el curs de les coses. Com la natura, tampoc els homes escapen al seu destí.