Dies sants

Al començament de tots els evan­ge­lis, sant Joan ens explica que la Llum lluïa en les tene­bres i les tene­bres no en van voler saber res. Més que tene­bres i Llum recordo el palmó i la sara­gata fent treure cua al palmó i de seguida aque­lla pla­nura de silen­cis que és la Passió expli­cada per un dels qua­tre evan­ge­lis­tes. El dijous sant ha pas­sat com el ràfec d'una pluja qui­eta amb el dolor cal­mat per Déu dei­xant-nos la com­pa­nyia d'Ell mateix en el Pa i el Vi. Després t'atu­res en el comiat del Senyor que et duu a l'Hort de les Oli­ve­res. Els mots se't fan inútils i et sem­bla que tot i començar la pri­ma­vera, l'ànima se t'esglaia pen­sant en aquell Home que és Déu, però que se t'ha tor­nat un Amic suant sang per totes les desgràcies de la huma­ni­tat al llarg dels temps. Si només fos Home no podria enca­bir-les, però era Déu i les havia d'assu­mir. Tant se val, el cos se li va reben­tar amb la suor de sang. De patac, el tro­bes duent la Creu i vénen les dones de Jeru­sa­lem que no plo­rin per Ell, que és lle­nya verda, sinó per elles que són lle­nya seca. Era un dia de silenci cor­pre­ne­dor amb la rara espe­rança de saber que havia arri­bat el Regne dels Pobres, però que érem a un pas de tocar el Regne dels Cels.

Visc a brun­zi­des i ensa­ca­des al sac dels records. Se'm fan vives totes les Set­ma­nes San­tes que he vis­cut. De menut, sense cants i, revi­vint-les, les millors que he pas­sat són a Que­ralt amb la gent jove que apre­nia a sen­tir les bui­dors en l'espe­rança. Però avui dia i ara mateix només visc en un moment. A entre­pus­sa­des, el Senyor va arri­bar a la Codina de Roca Plana. El van cla­var al tra­ves­ser, el van pen­jar a la Creu. A tocar hi havia els sol­dats, una mica enllà les mura­lles de Jeru­sa­lem i enllà enllà tot l'uni­vers creat i els homes, que no sé com, Ell veia un per un. A tocar del peu de la Creu, sa Mare tenia alçada la cara per mirar-se'l, no plo­rava, era un dolor massa gran per plo­rar, i al cos­tat hi havia aquell home, amic seu, també amb la cara alçada mirant-se'l i li va sor­tir com l'alè de res­pi­rar. Dona, aquí tens el teu fill. Home, aquí tens la teva Mare.