Papers i paperots

El con­se­ller Antoni Cas­tells, que és un bon polític i un home sen­sat, ha admès que prop d'un 10% dels estu­dis encar­re­gats per la Gene­ra­li­tat són «poc útils» i que un 16% dels que es van fer el 2007 gene­ren «dub­tes rao­na­bles». No sé què és més escan­dalós, si la con­fessió del dubte o la infor­mació que la segueix: en un any es van encar­re­gar 2.469 infor­mes. És relle­vant que n'hi hagi 300 que es podrien haver estal­viat? Qui sap. Però sem­bla exa­ge­rat que en el con­junt del govern es demani a con­sul­to­ries exter­nes a la rat­lla de 2.500 infor­mes, cadas­cun dels quals amb la cor­res­po­nent dotació econòmica, i no pas petita en cap cas. L'opo­sició fa èmfasi en els papers dub­to­sos i en diu ben poc del volum. No és estrany, quan ells gover­na­ven, i ho van fer molts anys, també encar­re­ga­ven aquests docu­ments, tant els que no tenen ni solta ni volta com els seri­o­sos –algun n'hi deu haver, de neces­sari–. És extra­or­di­nari com en política hi ha cer­tes coses que es donen com a nor­mals. La tro­ba­lla d'expe­di­ents que l'admi­nis­tració s'hau­ria pogut estal­viar –ara i abans– no com­porta cap més reper­cussió política que la pica­ba­ra­lla de torn, gene­rada per al gaudi dels matei­xos actors d'aquest immens circ que és la política. Una nova polèmica, qual­se­vol, poc importa, esvairà la boira d'aquí a uns dies, i no tor­na­rem a sen­tir a par­lar d'infor­mes fins a la pròxima actu­ació de la Inter­venció Gene­ral o el pròxim informe de la Sin­di­ca­tura de Comp­tes, que, com ha demos­trat el cas de Fèlix Millet, sem­bla que ser­vei­xen de ben poca cosa, a la pràctica. Ni els matei­xos fis­ca­lit­za­dors, no tenen ins­tru­ments per fer que la seva feina tin­gui uti­li­tat més enllà d'engrei­xar la lleixa on es dei­xen els docu­ments gene­rats pels diver­sos síndics anu­al­ment. Si hi ha dub­tes sobre certs expe­di­ents, no hau­ria d'inter­ve­nir l'Ofi­cina Anti­frau? Al cap i a la fi, s'han mal­gas­tat –par­lar de mal­ver­sació impli­ca­ria mol­tes altres coses– diners públics; ens tro­bem davant de casos d'incom­petència política i tècnica o hi ha alguna intenció d'afa­vo­rir amics i cone­guts? Siguem ben pen­sats i dei­xem-ho en un cas d'incom­petència poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiva; sent així les coses, no ha de ces­sar ningú? Mai passa res. Ni ara ni abans. Ni demà. Però la ciu­ta­da­nia té l'obli­gació d'exi­gir als gover­nants que siguin al màxim de trans­pa­rents i eficaços. Al marge que algú s'hagi pogut omplir les but­xa­ques amb qua­tre duros –hi ha vies per inves­ti­gar-ho–, l'admi­nis­tració té l'obli­gació de ser efi­ci­ent, sobre­tot en la des­pesa. Ben mirat, vaig a posar en remull el lliri que porto a la mà.