Escola rural: per què no?

Les escoles rurals tornen a estar de moda. Una escola rural és aquella en què la matrícula no supera els vint-i-cinc alumnes. Cal valorar tota l'oferta educativa i s'ha de tenir en compte el sentit i la funció que tenen aquestes escoles en l'arrelament al territori. Quan en la dècada dels anys setanta l'èxode de moltes famílies cap a la ciutat va deixar sota mínims aquestes escoles petites va provocar que algunes tanquessin per reconvertir-se en espais de serveis per als municipis petits. Unes van acabar essent un centre per als jubilats, altres, un CAP; altres, una biblioteca, i altres, un espai per als serveis municipals. La problemàtica va venir després, perquè això va generar inèrcies de despoblació infantil que encara s'estan patint. Aquelles escoles que van aguantar o les que posteriorment es van reobrir han estat un revulsiu per a la supervivència del municipi.
A les comarques gironines tenim cinquanta-dues escoles rurals agrupades en dotze zones escolars rurals, anomenades ZER, que tenen un projecte educatiu comú i comparteixen recursos. D'aquestes més del cinquanta per cent pertanyen a l'Empordà. La ZER és la fórmula que permet mantenir una qualitat educativa i alhora la racionalització dels recursos. Hi ha defensors d'aquesta modalitat d'escolaritat i altres que n'assenyalen les mancances. És cert. En la dècada dels noranta es va patir un degoteig de tancaments d'aquestes petites escoles. Qui posa l'accent en les mancances argumenta la poca interacció i les oportunitats reduïdes d'accés als recursos. Només les grans concentracions o les ciutats els poden garantir. Deixant de costat els seus aspectes organitzatius, que no deixen de ser complexos, l'escola rural aporta un sentit d'arrelament al territori més que qualsevol altra escola. La proximitat als recursos naturals, el sentiment de pertinença a un grup social proper, la percepció d'una diversitat natural, l'aprenentatge comunitari, la inclusió real i no pas teòrica, la proximitat al medi, l'ensenyament més individualitzat, les experiències de treball cooperatiu són, tots ells i no solament ells, la clau de volta dels valors de l'escola rural.

La considerada premi Nobel dels mestres, Nancie Atwell, guardonada amb el Global Teacher Prize 2015, no ho hauria tingut igual de fàcil si el seu treball l'estigués desenvolupant en una escola urbana, amb molta immigració i amb procedències socials molt diverses. La resposta a la qüestió plantejada no la sabem amb certesa. Però sí que podem afirmar que Edgecomb, municipi de no més de 1.500 habitants a l'estat de Maine, als Estats Units d'Amèrica, té una escola que podria tenir la consideració de rural. Una escola que permet la relació emocional i personal amb tots els seus alumnes. I lluny de la massificació, la transmissió del coneixement a la rural es fa més senzilla, més diàfana i, sobretot, natural. Quan aquesta escola d'un poblet americà fa possible que els seus alumnes llegeixin molt i que la majoria d'ells acabin a
la universitat, lluny de ser un fet fortuït, és resultat d'un treball sistemàtic i coherent, en què disposar de biblioteca d'aula és, si m'ho permeteu, l'anècdota i que l'èxit és encomanar constantment l'estimació pel coneixement. No sabem quina és la fórmula però segur que no és màgica i que depèn del què i del com comuniquem. Això que és essencial no depèn tant de la tipologia d'escola com de la singular manera de fer del mestre. Però determinades organitzacions escolars de proximitat ho fan més possible. I per tant no hi ha cap argument contrari al model d'escola rural quan les persones que la fan possible, els i les mestres, hi posen tota la seva estimació. Aquesta existeix i per això cal confiar-hi.