La Lliga Àrab i Estat Islàmic
La Lliga Àrab fou fundada el març de 1945. Als set membres fundadors (Egipte, l'Aràbia Saudita, Síria, Transjordània –des de 1948, Jordània–, l'Iraq, el Líban i el Iemen del Nord), s'hi afegiren després els països àrabs que s'independitzaven (Líbia, el Sudan, el Marroc, Tunísia, Kuwait, Algèria, la Unió d'Emirats Àrabs, Bahrein, Qatar, Oman, Mauritània, Somàlia, Palestina i Djibouti). Vint-i-un països, tot i que Síria està en suspens des de l'inici de la guerra civil el 2011.
El passat 29 de març la Lliga Àrab aprovà constituir una força militar conjunta d'intervenció immediata de 40.000 soldats d'elit amb suport aeri i naval per fer front, segons el seu secretari general, Nabil al-Arabi, a les amenaces a la seguretat nacional que pateixen els estats àrabs, que viuen un procés de desestabilització des de les primaveres àrabs de 2011 i arran de l'expansió d'Estat Islàmic (EI) per Síria i l'Iraq. El projecte té el suport del règim egipci d'Abdelfatah al-Sisi, sorgit del cop d'estat militar de juliol de 2013, i de l'Aràbia Saudita, que no ha dubtat a sol·licitar ajuda militar al Pakistan per combatre la milícia Huti (xiïta) que controla gran part del país. Està per veure si la iniciativa es durà a la pràctica, perquè alguns estats àrabs mantenen bones relacions amb l'Iran (Iraq) i no està clar que hi donin suport. Paradoxa: als seixanta l'Egipte de Nasser s'enfrontà a l'Aràbia Saudita al Iemen, avui van de la mà.
En el fons nia una gran hipocresia, perquè el que realment preocupa a Riad és una possible hegemonia xiïta a l'Orient Mitjà liderada per l'Iran. La reacció es produeix quan el Iemen es veu amenaçat per una milícia xiïta, no pas per la presència d'Al-Qaida –que ja fa dècades que opera al país– o quan EI ha aconseguit controlar una tercera part de l'Iraq, de majoria xiïta, i de Síria, sunnita però amb un règim xiïta. En el fons, Al-Qaida i EI no són més que subproductes perversos i sanguinaris de l'enfrontament que mantenen Riad i Teheran des de 1979, on el primer –juntament amb altres monarquies petrolieres– no ha dubtat a finançar el sorgiment de grups sunnites (wahhabites) radicals i violents (ja sigui en el context de la guerra de l'Afganistan contra l'Exèrcit Roig, ja sigui en el d'un Iraq sense estat després de l'ocupació de 2003) per utilitzar-los com a peons en funció dels seus interessos.
Tanmateix, ja fa anys que, a diferència del radicalisme xiïta que respecta la cadena de comandament que els uneix a Teheran, aquests grups han evitat qualsevol control i no dubten a desafiar els seus creadors convertint-se en una amenaça no només per a Riad i els seus aliats, sinó, principalment, per a la població xiïta i altres comunitats (kurds, cristians) que viuen a la regió. Només Al-Sisi, al·lèrgic a qualsevol forma d'islamisme –àdhuc les no violentes que, com els Germans Musulmans, arribaren al poder a través d'unes eleccions–, sembla disposat a combatre EI com ja va fer en bombardejar les seves posicions a Líbia en resposta a l'execució de població copta.
L'amenaça d'EI i d'altres grups terroristes (Boko Haram, Al Shabab, Al-Qaida al Magrib islàmic...) s'estén pels països veïns i àdhuc no musulmans. I la iniciativa de la Lliga Àrab no sembla ni correcta ni eficaç, perquè exacerbarà més l'enfrontament entre xiisme i sunnisme (wahhabisme) oblidant que la contradicció fonamental és entre democràcia i règims totalitaris o teocràtics, entre modernitat i una tradició al servei de les elits dominants que conculquen les llibertats i els drets humans. La fitna (guerra a l'interior de l'islam), en definitiva, entre llibertats i opressió política, religiosa i social. Però, ai las!, poc es va fer quan s'anorreaven les primaveres àrabs a Egipte, el Iemen, Líbia, Síria...
