Franquismes

El cine­asta Pere Por­ta­be­lla ha estat vetat per la Dipu­tació de Gra­nada, gover­nada pel PP, i no ha pogut pre­sen­tar en aquesta ciu­tat un docu­men­tal seu rodat el 1974. El gruix de comen­ta­ris­tes ha qua­li­fi­cat aquest fet com un nou exem­ple de fran­quisme redi­viu. D'acord. Però amb relació al fran­quisme ens movem amb unes aco­ta­ci­ons meto­dològiques insu­fi­ci­ents. M'explico. El veto a Por­ta­be­lla és una rèplica del fran­quisme. Però: ¿per què no es con­si­dera (també) extensió del fran­quisme la cen­sura con­tra Sánchez Piñol, o el cas de la pro­fes­sora Clara Pon­satí, o l'expulsió del jutge Vidal? ¿És només fran­quisme aquell abús de poder que manté una fili­ació genealògica amb el règim dic­ta­to­rial, però en canvi no és fran­quisme aquell abús de poder que ara i aquí, per per­pe­trar-se, par­ti­cipa d'estruc­tu­res, inèrcies i men­ta­li­tats here­ta­des de la dic­ta­dura? Aquest plan­te­ja­ment es com­plica encara més quan un adver­teix que tant l'esquerra espa­nyola com molts intel·lec­tu­als pro­gres­sis­tes man­te­nen una con­dició usu­fructuària del fran­quisme. Azaña y Negrín van reconèixer que esta­rien dis­po­sats a col·labo­rar amb Franco per fer front al sepa­ra­tisme. El filòsof Aran­gu­ren va abraçar la causa dels GAL. “És més impor­tant la Cons­ti­tució Espa­nyola que no pas la democràcia”, ha dit Zapa­tero. La retòrica de Pablo Igle­sias sem­bla mus­cu­lada en el mani­que­isme i el pater­na­lisme auto­ri­tari del fran­quisme. L'edi­to­rial de l'1 d'abril del diari El País, que qua­li­fi­cava el nou full de ruta sobi­ra­nista com “aún peor que un aten­tado democrático”, sem­blava con­ce­but per jus­ti­fi­car l'apli­cació del pacte anti­gi­ha­dista con­tra l'inde­pen­den­tisme.

Convé revi­sar l'abast real del fran­quisme. D'un fran­quisme que, de tan natu­ra­lit­zat pel cos­tum, en part pot ser fins i tot incons­ci­ent. Però que, en una altra bona part, ha cal­cu­lat que li era molt més ren­di­ble sub­sis­tir sota el deno­mi­na­dor genèric d'auto­ri­ta­risme. Per què? Perquè estètica­ment i inter­na­ci­o­nal­ment el fran­quisme està estig­ma­tit­zat. Men­tre que l'auto­ri­ta­risme, en els temps bàrbars que cor­ren, és pre­sen­tat com una forma uni­ver­sal i ine­vi­ta­ble. D'aquí que les velles estruc­tu­res fran­quis­tes es dis­fres­sin d'auto­ri­ta­risme modern, lega­lista i indis­pen­sa­ble.