Maniobra bruta
L'estratègia és vella. Com a reacció immediata als atemptats de l'11-M a Madrid, els dirigents del Partit Popular i els membres del govern de José María Aznar van atribuir-ne l'autoria a ETA. Una afirmació tan temerària com irresponsable. Només cal pensar per un moment que si les bombes d'Atocha eren atribuïdes a l'organització terrorista basca, els governs i els cossos policials dels altres estats de la Unió Europea no tenien per què alterar-se davant la possibilitat de ser també objecte d'atemptats del fonamentalisme islamista. Hi havia en joc, doncs, centenars de vides. La mateixa seguretat interna europea. Malgrat això, el president del govern espanyol va decantar-se per la teoria que li feia menys mal polític. I va mantenir que era ETA qui havia atemptat a Madrid i després, en “la doble via d'investigació”, tot i que les proves que apuntaven a l'altra autoria s'amuntegaven.
Per què José María Aznar volia guanyar temps i apuntava cap al terrorisme etarra amb tanta convicció? Perquè l'interessava políticament. A escasses hores de les eleccions generals el sentit del vot es podia decantar d'un costat o d'un altre segons aquesta variable. El govern espanyol s'havia allistat amb entusiasme a les forces que van envair l'Iraq. El mateix Aznar havia anat a la cimera de les Açores amb la pretensió de situar-se al mateix nivell que George W. Bush o Tony Blair. Una pretensió grotesca perquè Espanya no podia competir en potencial militar –ni en seguretat interna– amb els Estats Units o el Regne Unit. Si l'atemptat era islamista, l'opinió pública espanyola podia passar comptes a una estratègia política excessivament temerària. Si es tractava d'ETA, la situació canviava de manera radical. Això volia Aznar i la història és ben coneguda: va fracassar. Els qui després van intentar, durant anys i anys, mantenir viva la possibilitat que ETA hagués actuat en coordinació amb l'integrisme tenien una altra intenció: posar el terrorisme etarra al mateix nivell que el gihadisme. Això volia dir liquidar-lo. Però, a més, estigmatitzar, de passada, l'independentisme basc pacífic i demòcrata per sempre.
Aquella intenció oculta ha reviscolat. També ara el govern espanyol i la premsa que l'acompanya amb tabals i cornetes volen establir, al preu que sigui, relacions entre l'independentisme català i el fonamentalisme islàmic. Aquesta connexió deixaria en evidència descarnada el procés sobiranista a Catalunya davant la comunitat internacional. Què pensarien la Unió Europea o els Estats Units si arribessin a la conclusió que l'independentisme català i el gihadisme actuen plegats?
Això explica que el ministre d'Interior hagi establert aquesta relació públicament diverses vegades. També això podria explicar l'expulsió de Noureddine Ziani, col·laborador de la Fundació Nous Catalans, lligada a Convergència Democràtica i que dirigeix Àngel Colom. Després d'una operació dels Mossos d'Esquadra que va desarticular una cèl·lula gihadista a Catalunya, Jorge Fernández Díaz va tornar a recordar l'altre dia el cas Ziani i va acusar Àngel Colom de ser “imprudent”. Imprudent perquè la Fundació Nous Catalans pretén “captar membres de la comunitat musulmana per a l'independentisme”. Considera el ministre que la comunitat musulmana és gihadista? Es pensa que treballar per integrar-los, els membres d'aquesta comunitat, o per explicar-los un anhel social o polític important, és “imprudent”? No és més imprudent encara aïllar-los per si de cas? En realitat, Jorge Fernández Díaz no arriba tan lluny en les reflexions. Es limita a remoure i a embrutar. Insinua i especula per establir unes connexions que després la premsa amiga de Madrid manipula i multiplica. Per ara, però, l'altra premsa, la internacional, li fa tant de cas com va fer a José María Aznar després dels atemptats de l'11-M. Per ara aquesta intenció tan miserable no ha tingut cap repercussió efectiva fora. Per ara, Fernández Díaz ha fracassat amb la maniobra tant com Mariano Rajoy va fracassar en les eleccions de 2004.