La música republicana

El somni republicà era un somni rodó. Convé pensar-hi ara que ens aproximem a l'aniversari de la proclamació de la Segona República i en alguns indrets s'organitzen actes commemoratius. Convé pensar-hi perquè el seu record ens ha quedat lligat al desenllaç tràgic, a la seva curta existència, a totes les forces del mal que va despertar, a la mediocritat, a la mesquinesa, a les iniquitats de la dictadura franquista, que quan l'evoquem sempre s'interposa en la nostra memòria. Convé pensar-hi, també, quan retem homenatge a aquells que van lluitar per preservar-la i van haver de marxar cap a l'exili a morir d'enyorança amb només mitja vida, o els que la van deixar íntegra a les trinxeres o afusellats de matinada, o als que es van salvar però van veure com se'ls moria l'ànima a les presons o ofegada en els silencis. Convé repetir que tenien raó, que van perdre una guerra lluitant contra les ombres de la tradició, contra les oligarquies i aquella església d'aspiracions totalitàries que la defensava i justificava, contra la casta militar i fins i tot contra l'amenaça anunciada –i finalment concretada– de Hitler i que això els ha de deixar definitivament situats a la banda de les bondats històriques. Però la República era molt més que aquesta lluita i les tragèdies d'una guerra; el resultat de les eleccions municipals que l'abril del 1931 en va desencadenar la proclamació, es va viure amb un esclat immens d'alegria i entusiasme perquè anunciava el principi de la fi de tots els mals del país. S'havien alçat les millors energies que contenia, les idees més fèrtils i generoses per concretar-se en una nova era de justícia, fraternitat, igualtat i llibertat, en uns temps en què aquests mots tenien molt més sentit que ara. El desenllaç de tot plegat, i la magnitud de la desesperança posterior, va ser proporcional a les esperances que havia despertat i, probablement, d'aquestes velles fonts deu provenir el pòsit d'escepticisme amarg que conté la nostra ànima col·lectiva. Ara ja res és el que era, tampoc els somnis; ara ja sabem que alguns poden esdevenir malsons, però això, que no ens hauria de fer més descreguts sinó més savis, no hauria d'impedir que en les evocacions del 14 d'abril predomini l'excitació optimista de la proclamació de 1931. Ens convé recrear i recuperar aquelles vibracions i la força que donen les grans esperances per afrontar tots els reptes de l'actualitat. I ens convé convertir-ho en un referent i participar a tots els actes de commemoració que s'organitzin. A Llagostera, demà a les 12 a la plaça de l'Exili, la primera cantada popular de cançons de revolta ens portarà la música. S'hi cantarà el Nkosi Sikelel' iAfrika de la lluita contra l'apartheid, la Cançó del poble del musical Els Miserables, el Grândola, Vila Morena de la Revolució dels Clavells portuguesa i L'estaca, d'en Llach, que ja s'ha convertit en un himne internacional. I per poc que es pari l'orella, serà fàcil adonar-se que en aquestes cançons s'hi agita la mateixa força esperançada del 14 d'abril.