Kafka, ben actual

Des de fa un temps ençà, l'absurditat sembla formar encara més part de la nostra vida de cada dia. Això de l'avió estavellat als Alps podria ser el límit, més enllà del qual ja no pot haver-hi res més pitjor. Tot molt absurd. La mort sempre ens sembla injusta pel desig que tenim de ser i de viure, és l'eterna dialèctica entre el ser i el no-res. Però és que aquestes morts de l'avió encara són més arbitràries; ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres, o ens pot passar. Per què a uns sí i a uns altres no? Inexplicable, no hi ha resposta.

De vegades sento dir: és el destí. Però no, el destí no existeix; si existís el destí, no miraríem pas el carrer abans de creuar-lo i bé que ho fem sempre. Kafka ho escriu en una de les seves paràboles: “La història intenta explicar l'inexplicable.” Tot i que la història brolla de la veritat, es veu abocada a dissoldre's en l'inexplicable. És la condició humana, en filosofia en diuen els existencials i entre aquests hi ha la contingència. Acceptar la nostra precarietat resulta molt difícil. Per això tothom intenta donar sentit a la vida com sap o com pot. I cal fer-ho, perquè creure en allò que ens ajuda a viure és una manera de plantar cara a l'absurd; altrament, com es pot acceptar que algú que ni tan sols et coneix pugui llevar-te voluntàriament la vida? Matar els dibuixants de Charlie Hebdo  era, d'alguna manera, reconèixer-los com a enemics; però és que els morts del Museu del Bardo de Tunis i els de l'avió dels Alps, ni tan sols això. És la pura absurditat, Kafka continua vigent i ho serà sempre. Les darreres paraules del seu diari deien: “Cada cop em fa més por escriure...” A la vida hi ha problemes i hi ha misteris. Els primers poder ser difícils però tenen solució; els segons, no. Que quan  la primavera símbol de vida reneix als Alps, hi aparegui de sobte la mort cruel i totalment absurda de 150 persones innocents, és un misteri.

La meravellosa tècnica moderna ens ha fet caure a sobre la maledicció de no poder fugir ni un segon de l'actualitat més rabiosa. Abans (els nostres pares, avis, besavis...) podien refugiar-se en la soledat i l'aïllament quan les coses anaven mal dades, quan hi havia calamitats. A nosaltres, en canvi, ens ha estat atorgat el privilegi i l'obligació de saber, a l'instant, tot allò de funest, advers i catastròfic que passa en qualsevol lloc del món. Quina gràcia, no?