Modificar el model educatiu?
Hi ha teòrics de les universitats o gestors dins les institucions públiques, psicòlegs i periodistes, i fins i tot economistes, la majoria dels quals és gent que invariablement no ha trepitjat mai cap aula de primària ni de secundària, que es llancen a l'arena pública fent de profetes d'un urgent i absolutament necessari canvi en el model educatiu, sota la idea que la societat ho demana i que sense això els nostres alumnes estaran abocats al fracàs més esgarrifós perquè, segons ells, ara tot ha de ser interactiu, creatiu, en grup, amb habilitats socials, proactiu, etc., emprant un argot suposadament progressista, fent servir termes ampul·losos de manera banal, dins del que ells en diuen la nova societat del coneixement (?), que inclou evidentment l'anglès i les TIC de manera omnipresent. Cal aprendre globalment, temàticament, en una avaluació contínua centrada en temes d'interès que, segons sembla, s'avaluen ells mateixos des del moment que l'alumne treballa i participa, sempre en grup, i el professor, evidentment, com un deus ex machina, controla tot el seu procés i totes les gradacions del pràctic i cert aprenentatge de tots els seus alumnes, sense exàmens, ni avaluacions, ni assignatures, diuen. Per què? Per potenciar el treball en grup i les habilitats personals alhora, la capacitat crítica i creativa, i dotar l'alumne de recursos intel·lectuals i personals per enfrontar-se amb èxit al futur, i a més a més, divertir-se. I si cal fer servir el mòbil, doncs també, només faltaria!
Potser tenen raó. De fet, quan he pogut treballar amb petits grups sobre un centre d'interès, i els alumnes estaven seleccionats, realment tot ha funcionat perfectament. Ara bé, dins el règim general de l'ensenyament, amb els grups a trenta alumnes (35 a batxillerat), amb instituts de més de sis-cents alumnes de mitjana, i més de seixanta professors, i amb dissenys curriculars de fins a tretze assignatures per curs, i un claustre format per professionals que mai se'ls ha format així, i una composició d'alumnat que inclou tota mena d'orígens socials i culturals, i uns horaris tancats completament, i una gestió necessàriament massificada pel volum de persones que mou, i uns pressupostos cada any a la baixa, em pregunto jo com realment ho farien tots aquests senyors i senyores que bàsicament ocupen butaques administratives o càtedres teòriques. No s'hi val a dir que és la tendència, calen fets. Que unes quantes escoles, amb evident bona voluntat, ho gestionin així en alguns nivells o grups, no vol dir que ho pugui fer tothom ni que aquest sistema sigui, per se, millor. El treball en grup, excepte en grups qualificats ja prèviament, no dóna el mateix aprenentatge a tots els membres del grup, i les assignatures no són compartiments estancs, són disciplines perfectament delimitades que cal aprendre des del seu abecé concret (física, química, filosofia, llengua, llatí, matemàtiques, etc.), i no és veritat que fent un projecte sobre els Pirineus o sobre l'Ebola es puguin cobrir tots els aprenentatges. Hi ha coses que cal aprendre, com llegir i escriure, pas a pas, i sense anar a l'engròs. La quantitat de projectes que caldria fer, diferents, per tenir tots els aprenentatges, seria, al final, un reguitzell de projectes-assignatures, i el professional no és possible que domini les matemàtiques i la filosofia i el dibuix i la geologia alhora, i tampoc és possible observar bé i comprovar bé el coneixement sense proves objectives, que no són pas l'ideal, però són fets comprovables. Sembla que tots aquests profetes no han portat mai una classe de primer o segon d'ESO. Potser ells pensen en un grup de vuit o deu alumnes, en un entorn obert, amb tota mena de material, i professionals molt ben preparats, un horari flexible i una agrupació teòrica flexible.
Jo també hi penso, i m'agradaria molt. Però potser que mirin de fer els números que pot valdre això, i la consideració real que té l'educació a la nostra societat, enfront el comerç o el diner o la fama o els esports. De bones voluntats, l'infern n'és ple. El que haurien de dir tots aquests il·lustres entesos és que, malgrat tot, i malgrat les impúdiques i errònies estadístiques, i malgrat els migrats pressupostos, i malgrat la baixa formació que se'ns ofereix als professionals, a les escoles i instituts cada dia es treballa de valent, els alumnes s'hi estan set hores llargues, fan feina, i molta sort han tingut de passar per allí perquè, si arriba a ser per la seva família o la societat, ni sabrien res ni serien ningú.
