De set en set
Comunistes
Ara que la irrupció a les enquestes d'un partit de l'esquerra radical ha dut els partits establerts a sacsejar l'espantall del comunisme per acovardir l'electorat, convé recordar que la famosa i entarimada Transició no hauria existit sense el Partit Comunista de Santiago Carrillo i que aquí, a Catalunya, ja es parlava del dret a l'autodeterminació abans de la Guerra Civil gràcies, entre d'altres, al PSUC. El comunisme, malgrat el mcartisme sociològic instal·lat a la nostra societat, ha demostrat, doncs, que el sentit de la responsabilitat era compatible amb les ganes de transformar la societat. Els comunistes catalans, a més, van aconseguir allò que els comunistes espanyols mai han pogut celebrar, és a dir, manar, integrats al primer govern de la Generalitat després de la recuperació de la democràcia. Després tot es va anar desinflant, és clar, el PSUC es va diluir a Iniciativa per Catalunya, el PCE va acabar expulsant fins i tot Carrillo i els votants, orfes de propostes més seductores, es van anar refugiant majoritàriament en les promeses dels socialistes. Les promeses també s'han anat desinflant i al final a la gent se li ha inflat una altra cosa, per això les enquestes ens avisen sobre l'imminent terratrèmol electoral que tant amoïna els afavorits pel bipartidisme. Però es posin com es posin els que sacsegen l'espantall, resulta que ara els comunistes –si és que de debò encara en queden– ja no espanten a ningú perquè la gran lliçó del capitalisme –en tenim una prova recent en l'escorcoll d'ahir al domicili de l'exministre Rodrigo Rato– és que els seus pitjors enemics són precisament els capitalistes. Segurament els psuqueros tenen part de culpa del paper secundari que juguen en l'actualitat política, però seria injust oblidar que van saber ser comunistes sense deixar de ser patriotes. I, sobretot, més honestos que alguns patriotes intocables.