Una calamitat de Transició

A aquestes alçades del thriller, els qui encara defensen la bondat de la Transició espanyola són coqueta beneïda. Va haver-hi un temps en què alguns entusiastes proclamaven pel món que l'entrada a la democràcia a Espanya havia estat “modèlica”. Modèlica ve de model i, per tant, ells en donaven lliçons a països i estats en un trànsit semblant. Recomano al lector la consulta etimològica de la paraula transit. Sense accent. Passats uns quants anys i aquietada la bullida, la cosa ha quedat clara. La dita Transició va ser una calamitat. Un desastre que va permetre tocar democràcia sense gaire violència ni més baionetes, però que va consolidar un model fill directe de les tares de la dictadura i de més enllà. Que els partits polítics s'hagin finançat il·legalment, que les mateixes famílies continuïn mantenint els mateixos privilegis, que la fiscalia acati la voluntat de l'executiu, que no hi hagi una separació de poders com mana Montesquieu, que la llotja del Bernabéu sigui un viver parasitari, que l'Estat encara apel·li a la cohesió territorial radial, que les llengües no castellanes siguin de segona divisió, que ells siguin com són, tot això, és la constatació d'un fracàs més. Del fracàs d'Espanya com a Estat, que no va esmenar la Transició passada ni la que vindrà. I visca Rato! Si el lector més inquiet vol carregar-se de més raons, haurà de llegir el darrer número de la revista Afers, que explica amb pèls i plomes l'estafa de la Transició al País Valencià. Model de violència.