La via Rato

La investigació sobre Rodrigo Rato i la seva detenció momentània han tingut un impacte brutal digne de la dimensió d'un personatge tan poderós com és l'exvicepresident del govern espanyol sota presidència d'Aznar i exdirector de l'FMI. Queda per veure quin serà el recorregut judicial del cas, però el que ja no té marxa enrere és el terratrèmol polític que ha suposat. Més enllà de les teories sobre l'esclat controlat o no, conspiracions internes o no, els efectes per al PP poden ser demolidors. Però crec que hi ha una derivada molt més àmplia en el vessant polític. La caiguda de Rato ha fet trontollar la imatge d'una forma de fer política establerta aprofitant la Transició. Un sistema basat en la connivència de determinades elits, moltes de les quals de tall familiar com el mateix Rato, unides pel poder sobreposat als interessos generals. Això ha estat així a Espanya i a Catalunya. I s'ha entrellaçat. Només cal recordar el pacte del Majestic i les fraternals i luxoses trobades araneses de fa vint anys entre l'ara repudiat Rato i dirigents de CiU com Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Sánchez Llibre i Joaquim Molins, entre d'altres. Famílies que compartien el poder repartint-se entre els partits de l'establishment en versió socialista, nacionalista catalana o de la dreta espanyola. De vegades em pregunto si per a alguns la tercera via, que legítimament és defensable, no és en realitat l'única via per preservar aquest sistema de poder oligàrquic que tantes prebendes ha atorgat a una minoria, fins al punt de la il·legalitat, en alguns casos, fruit del convenciment de la impunitat sistèmica. Una tercera via en les files de la qual s'hi comptava Rato. I per això crec que l'única via que tenim per trencar amb aquest pervers sistema és l'estat propi. No perquè la independència sigui una vacuna miraculosa contra la corrupció. Sinó perquè només una revolució democràtica com la que suposa el procés sobiranista pot modificar els equilibris de poder reals i marcar unes noves regles de joc que enterrin la vella política. Aquesta és l'única via de transformació en què els ciutadans catalans realment sí que podem.