La vida a l'encant

Escric aquesta columna en un cert estat de xoc. Penso en la nova tragèdia que s'ha esde­vin­gut al Medi­ter­rani, on, al canal de Sicília entre Líbia i l'illa de Lam­pe­dusa, han mort prop d'un miler de per­so­nes trans­por­ta­des en una barca de pesca on s'amun­te­ga­ven: fugi­tius de la misèria que van con­ver­tir-se en carn de tra­fi­cants i que han perit abans de ser mà d'obra barata d'explo­ta­dors. Tenien la vida a l'encant, sem­pre en perill. Un dels hor­rors de la nos­tra època que ins­pira com­passió, però, sense que hi hagi acci­ons o, millor, trans­for­ma­ci­ons per evi­tar-lo, també unes quan­tes aber­ra­ci­ons por­ta­do­res d'un cinisme menys­pre­a­ble. Em pre­gunto quina mena de per­sona pot ser algú com Dani­ela San­tanché, dipu­tada de Forza Ita­lia que ha decla­rat que hi ha una invasió d'immi­grants en curs. Quina porca ha de ser per no sen­tir cap mena d'empa­tia amb els morts i apro­fi­tar la tragèdia per al seu dis­curs mise­ra­ble. Tan­ma­teix, hauríem de pen­sar si el racisme no s'incen­tiva quan els mit­jans de comu­ni­cació, tot i mani­fes­tar una certa pena, són incapaços de refe­rir-se als morts com a per­so­nes, i ho fan sem­pre com a immi­grants. De la mateixa manera que juguen amb titu­lars en què els immi­grants sal­ten murs i tras­pas­sen fron­te­res com si fos­sin una amenaça inva­sora. Per què no comen­cen/m a par­lar de per­so­nes?

En aquest estat de xoc, també estic pen­sant en el nen de 13 anys que, a l'ins­ti­tut Joan Fus­ter de Bar­ce­lona, ha matat un pro­fes­sor i ha ferit tres per­so­nes més amb una ballesta i un gani­vet. Es parla d'un tras­torn men­tal d'un afi­ci­o­nat a les armes que con­su­mia imat­ges de violència. M'ha revin­gut Elep­hant, el film de Gus Van Sant a propòsit de la matança a l'ins­ti­tut de Colum­bine per­pe­trada per dos ado­les­cents. I he sen­tit que, com els cecs de la paràbola hindú, tocàrem cadascú la part d'un ele­fant sense arri­bar a per­ce­bre'l tot i, per tant, a com­pren­dre'l. Per­ple­xos, tenim la vida a l'encant, però no podem viure-la amb por.