La vida a l'encant

Escric aquesta columna en un cert estat de xoc. Penso en la nova tragèdia que s'ha esdevingut al Mediterrani, on, al canal de Sicília entre Líbia i l'illa de Lampedusa, han mort prop d'un miler de persones transportades en una barca de pesca on s'amuntegaven: fugitius de la misèria que van convertir-se en carn de traficants i que han perit abans de ser mà d'obra barata d'explotadors. Tenien la vida a l'encant, sempre en perill. Un dels horrors de la nostra època que inspira compassió, però, sense que hi hagi accions o, millor, transformacions per evitar-lo, també unes quantes aberracions portadores d'un cinisme menyspreable. Em pregunto quina mena de persona pot ser algú com Daniela Santanché, diputada de Forza Italia que ha declarat que hi ha una invasió d'immigrants en curs. Quina porca ha de ser per no sentir cap mena d'empatia amb els morts i aprofitar la tragèdia per al seu discurs miserable. Tanmateix, hauríem de pensar si el racisme no s'incentiva quan els mitjans de comunicació, tot i manifestar una certa pena, són incapaços de referir-se als morts com a persones, i ho fan sempre com a immigrants. De la mateixa manera que juguen amb titulars en què els immigrants salten murs i traspassen fronteres com si fossin una amenaça invasora. Per què no comencen/m a parlar de persones?

En aquest estat de xoc, també estic pensant en el nen de 13 anys que, a l'institut Joan Fuster de Barcelona, ha matat un professor i ha ferit tres persones més amb una ballesta i un ganivet. Es parla d'un trastorn mental d'un aficionat a les armes que consumia imatges de violència. M'ha revingut Elephant, el film de Gus Van Sant a propòsit de la matança a l'institut de Columbine perpetrada per dos adolescents. I he sentit que, com els cecs de la paràbola hindú, tocàrem cadascú la part d'un elefant sense arribar a percebre'l tot i, per tant, a comprendre'l. Perplexos, tenim la vida a l'encant, però no podem viure-la amb por.