Diners

El cas Rato, amb les seves res­sonàncies del cas Pujol, obliga la gent a fer-se pre­gun­tes sobre la natu­ra­lesa humana. Si per­so­nes amb una vida tan plena, amb èxits pro­fes­si­o­nals indis­cu­ti­bles, amb modus vivendi asse­gu­rat, res­pec­tats i admi­rats per milers de ciu­ta­dans fan el que fan, què ens espera a nosal­tres, mor­tals menys qua­li­fi­cats? Què hem de pen­sar? Seríem nosal­tres immu­nes a les debi­li­tats d'altres? Som davant de pato­lo­gies degu­des a l'obsessió malal­tissa pel vil metall? O es tracta d'una per­versió estètica com la que sug­ge­ria William Blake quan escri­via que “als ulls d'un avar una gui­nea és més bella que el sol i una bossa esfi­la­gar­sada de tant por­tar bit­llets li sem­bla més bonica que la visió dels arbres en fruit?”. Blake sem­bla apun­tar que els diners no tenen ni tan sols la qua­li­tat estètica o la res­pec­ta­bi­li­tat literària que asso­ciem a tras­torns de la con­ducta produïts per altres dèries: l'amor no cor­res­post, els des­va­ris de la gelo­sia, el desig insa­tis­fet... Com pot ser, la gent es pre­gunta, que per­so­nes d'intel·ligència pro­vada per­din el seny d'aquesta manera? Com és que no atu­ren a temps el seu impuls cap a la cai­guda? Alguns ho asso­cien al fet que, jus­ta­ment per la seva posició de poder, se sen­ten impu­nes i per­den el sen­tit dels límits. Hi ha en aques­tes con­duc­tes, com en el cas de la fal·lera pel sexe del senyor Strauss-Kahn, un apa­rent oblit de l'enor­mi­tat dels ris­cos implícits. Pot­ser, com tots els herois tràgics, són per­so­na­li­tats toca­des per la fata­li­tat, per l'hamar­tia que implica sem­pre una manca d'auto­co­nei­xe­ment. Qui ho sap. Del que podem estar segurs és que es tracta de con­duc­tes huma­nes, tan huma­nes que sem­bla que l'extensió de la cor­rupció que ens envolta no té atu­ra­dor. Pot­ser per això penso en una inqui­e­tant afir­mació (pro­vo­ca­tiva) de George Orwell: “Un poble que ele­geix polítics cor­rup­tes, impos­tors, lla­dres i traïdors no és víctima... és còmplice.” Som davant de mal­vats que cal escar­nir, o davant les imat­ges dis­tor­si­o­na­des d'un gran mirall, d'una foto de grup?