Més acompanyament

El greu succés de dilluns passat a l'institut Joan Fuster de Barcelona, on el company Abel va perdre la vida en ple exercici professional, ens obliga a tota la comunitat educativa a actuar amb la màxima prudència i delicadesa davant una desgràcia insòlita que ha impregnat de dolor tot el país. Tot i així, convé que obrim una reflexió que, lluny de buscar absurdament culpables, ens serveixi per reforçar les actuacions educatives que poden ajudar a recolzar millor la feina dels nostres docents i, alhora, garantir una major atenció personalitzada a l'alumnat. Tanmateix, mai podrem tenir la certesa que podem preveure situacions excepcionals, però, almenys, hem de percebre que hem fet tot allò que estava al nostre abast.

El claustre de l'Institut Joan Fuster ha demanat, sobretot, més temps per poder atendre millor els nostres alumnes adolescents. Demanar més temps és voler més recursos, sí, però també una altra manera d'afrontar les exigències socials (és a dir, de tots plegats) envers el sistema educatiu i, més concretament, a l'etapa de la secundària obligatòria, que és quan es generen més tensions per l'edat dels alumnes i la funció d'acreditació que té aquesta etapa. Invertir més en educació dependrà, en general, de disposar com a país dels propis recursos per destinar-los, per exemple, a aquesta prioritat educativa. Però atendre de manera més personalitzada els nostres alumnes depèn també, en part, de la mateixa organització que establim en el marc dels projectes educatius i, per tant, de les decisions de tot l'equip docent liderats per un equip directiu.

Sense voler referir-me en absolut a l'institut on han passat els fets, a la secundària, en general, hi manca la possibilitat d'atendre l'alumnat d'una manera personalitzada, a fons, i continuada. La preadolescència i l'adolescència són etapes en què cal que tots els educadors –famílies i docents– estiguem amatents als canvis que es produeixin i en què la preservació de l'autoestima, com recorda sovint el psiquiatre Luis Rojas Marcos, hauria d'esdevenir la gran prioritat educativa. Aquesta preservació i reforçament de l'autoestima ha de passar per la consagració d'un clima d'aula i de centre que esdevingui tranquil, promotor d'estabilitat emocional i en què ningú pugui sentir-se aïllat o no escoltat o considerat. Un clima que inverteixi en activitats de cohesió i comunicació grupal, que reforci i estableixi forts lligams entre tots els membres del grup classe i en què tothom trobi en els companys uns aliats que enforteixen la seva confiança i autoestima. Aquest ha de ser un objectiu prioritari del pla d'acció tutorial i orientador de qualsevol centre. Hem de potenciar la tutoria individual amb els nostres nois i noies i la comunicació fluïda i continuada amb les famílies. I per fer les dues coses es necessiten més hores, així com una altra organització de centre.

Hauríem de ser capaços d'establir equips reduïts de docents que tinguin cura, al llarg de tota l'etapa, d'un determinat grup d'alumnes compartint tots la funció tutorial, d'orientació i acompanyament per garantir un coneixement profund de cada alumne i del seu context familiar i social. Hem de continuar potenciant l'orientació educativa en el nostres centres –com ja ha iniciat el Departament– per tal que aquesta funció d'acompanyament integral de l'alumnat impregni els projectes de centre, s'incardini en l'activitat curricular i docent i garanteixi a cada alumne el conjunt de competències que li permetin esdevenir un adult responsable, format, compromès i, sobretot, feliç i equilibrat.