Evitar la confusió

En èpoques de grans can­vis s'ha d'evi­tar el desor­dre i la con­fusió. Europa ha estat sem­pre un espai d'aspi­ra­ci­ons insa­tis­fe­tes. Mit­jançant les frus­tra­ci­ons i els errors ha anat avançant de forma erràtica fins avui en dia. Qual­se­vol obser­va­dor de la situ­ació en aca­bar la dar­rera guerra mun­dial no hau­ria mai som­niat que setanta anys després Europa seria un gran espai de con­vivència. L'Europa d'avui, mal­grat la crisi i l'avanç de par­tits xenòfobs i euro­escèptics, és un èxit sense pre­ce­dents que els polítics no han sabut capi­ta­lit­zar. Els dis­cur­sos anti­eu­ro­peus emfa­tit­zant els errors i els pro­ble­mes deri­vats de la gestió de 28 estats han fet un gran forat en molts països. Una cin­quena part dels dipu­tats al Par­la­ment Euro­peu són xenòfobs i molt crítics amb les ins­ti­tu­ci­ons de la Unió.

En ter­mes econòmics, Europa és una super­potència que pot riva­lit­zar amb els Estats Units. No ho pot fer mili­tar­ment i tam­poc com a potència política perquè la força euro­pea no està en la seva uni­tat sinó en una com­plexa diver­si­tat que és el fruit de molts segles amun­te­gats que ens han fet com som i no podrem pas can­viar les nom­bro­ses iden­ti­tats que van des de la per­so­na­li­tat de les grans capi­tals fins a les idi­o­sincràsies dels pobles més petits. Nosal­tres, els euro­peus, hem estat cri­ats en la diver­si­tat i hem pas­sat les nos­tres vides en com­pa­nyia de la diferència. Bau­man diu que hem après len­ta­ment l'art difícil de viure amb la diferència pacífica­ment. Ho hem hagut d'apren­dre perquè a les nos­tres espat­lles hi por­tem segles de guer­res, con­flic­tes, divi­si­ons i odis.

Hem hagut d'apren­dre a viure en el res­pecte a l'altre. La uni­fi­cació euro­pea no ha estat un caprici o una idea bri­llant dels que van dis­se­nyar l'embrió del que avui és la Unió Euro­pea. És la con­seqüència d'un cla­morós prou als con­flic­tes i a les guer­res. Hem après un espe­rit euro­peu que es podria resu­mir en una certa capa­ci­tat, fruit de l'escar­ment, per enra­o­nar amb l'estran­ger, l'adver­sari o fins i tot l'ene­mic.

Hem entre­pus­sat molt sovint per apren­dre a cami­nar cap a l'objec­tiu de la lli­ber­tat, la pau i el progrés. Els can­vis de fons com els que estem vivim en la nos­tra època cap­gi­ren pro­gra­mes que sem­bla­ven inal­te­ra­bles. La política d'avui no es farà amb dis­cur­sos ja rove­llats, que no tin­guin en compte els can­vis pro­funds que s'estan pro­duint en el subsòl de les soci­e­tats.

La pro­li­fe­ració de tants par­tits nous
a Europa té més cau­ses que les deri­va­des de la crisi econòmica. La seva irrupció es deu més a les expec­ta­ti­ves frus­tra­des i a una certa deso­ri­en­tació que ve donada pels avenços tec­nològics que ens fan més autònoms però alhora menys segurs.

Els par­tits que rene­guen de l'Europa amb seu a Brus­sel·les i amb el cen­tre finan­cer a Frank­furt, aug­men­ten la seva repre­sen­ta­ti­vi­tat en tots els àmbits polítics naci­o­nals. L'UKIP ha apa­re­gut de sobte i amb força a Angla­terra, el Front Naci­o­nal ani­ria pri­mer en unes elec­ci­ons a França, el Par­tit de la Lli­ber­tat d'Holanda, d'extrema dreta, con­di­ci­ona la política holan­desa, el Par­tit dels Fin­lan­de­sos ha acon­se­guit un bon resul­tat en les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat, els Demòcra­tes Suecs tenen 49 escons al Par­la­ment d'Esto­colm des de les elec­ci­ons del setem­bre pas­sat, l'Alter­na­tiva per Ale­ma­nya va acon­se­guir més del 7% dels vots en les elec­ci­ons euro­pees. I aquí, dues for­ces noves, Podem i Ciu­ta­dans, poden obte­nir resul­tats deter­mi­nants en les elec­ci­ons muni­ci­pals, cata­la­nes i espa­nyo­les.

Mal­grat la retòrica dels polítics de tota mena, les con­di­ci­ons de vida d'una majo­ria de ciu­ta­dans no millo­ren. I, el que és pit­jor, les espe­ran­ces de futur són min­ses. Igno­rar aquesta rea­li­tat demos­tra una falta de visió que és sovint cas­ti­gada en les elec­ci­ons. Pot­ser ha arri­bat l'hora que els par­tits i els polítics par­lin amb més clare­dat, amb visió de futur, sense pen­sar en les pro­pe­res elec­ci­ons sinó a apor­tar solu­ci­ons raci­o­nals que encara que siguin dolo­ro­ses són les millors, tal vegada les úniques, per con­ser­var un país de qua­li­tat.

Cata­lu­nya és euro­pea i euro­pe­ista.
Per això ha de pro­cu­rar esta­blir unes bones rela­ci­ons amb les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, amb tots els països de la Unió, però prin­ci­pal­ment amb França i Ale­ma­nya. Tal com està dibui­xat el mapa polític euro­peu serà molt difícil que s'obrin les por­tes de Brus­sel·les, Berlín i París si prèvia­ment no s'ha arri­bat a un pacte amb Madrid. Em diran que això és impos­si­ble. Cer­ta­ment, així és ara per ara i pot­ser serà sem­pre igual. Causa frus­tració el menys­preu con­ti­nuat a la sin­gu­la­ri­tat cata­lana.

Però el con­flicte exis­tent entre Espa­nya i Cata­lu­nya ha d'aca­bar en una taula de nego­ci­a­ci­ons. L'statu quo no pot con­ti­nuar. Una rup­tura uni­la­te­ral amb l'Estat es podria pro­cla­mar des d'una majo­ria al Par­la­ment. Seria com entrar en un període d'incer­tesa que ens dei­xa­ria des­pro­te­gits.