Barcelona, capital de què?

Sobre les eleccions municipals han anat prenent formes dues idees complementàries i aparentment contradictòries. D'un costat, és obvi que en unes votacions d'aquestes característiques influeix la proximitat. Fins i tot en ciutats grans, com ara Barcelona, els electors –que són els veïns– coneixen els candidats i, per poc que se sentin interessats per la política, senten curiositat pels elements angulars de cada programa. N'han sentit a parlar. De l'altre, davant la proximitat de les eleccions del 27 de setembre, es fa difícil defugir les connotacions sobiranistes del moment i de cada decisió. Per això, hi ha analistes que han sintetitzat els dos components i han arribat a la conclusió que la gent votarà candidatures municipals moguda per les consideracions habituals, però que, malgrat això, es farà inevitable l'endemà de les eleccions traure'n conclusions també “en clau sobiranista”.

Per aclarir les idees, aquests mateixos analistes afirmen, amb una gran part de raó, que hi haurà una sèrie d'elements visibles que permetran parlar d'èxit o fracàs de l'independentisme. Com ara les majories que acabaran governant els consells comarcals, les quatre diputacions encara provincials i l'Ajuntament de Barcelona. La capital de Catalunya n'és un termòmetre indefugible. Si la suma de regidors de caràcter unionista supera els independentistes –és a dir, els que hi obtindran CiU, Esquerra i la CUP–, el sobiranisme haurà fracassat en un dels seus objectius bàsics.

Òbviament, també l'alcalde hi comptarà. Agradi o no agradi a Ada Colau, la seva llista té connotacions que van més enllà de les reivindicacions socials o els atacs a la casta. Està integrada per independents de difícil adscripció nacional, és cert, però també per militants d'Iniciativa i Podemos. Si durant aquest mandat municipal Barcelona no s'ha integrat a l'Associació de Municipis per la Independència, ha estat per l'oposició sistemàtica del grup municipal d'Iniciativa. La certesa d'una derrota segura ha impedit als grups de CiU i Esquerra portar la qüestió al ple.

Agradi o no agradi a Ada Colau, si arriba a ser alcaldessa de Barcelona, la seva victòria comportarà interpretacions carregades de connotacions nacionals. Suposarà, també, la derrota de l'independentisme en el punt de referència més decisiu del país. Qui en tingui algun dubte només s'ha d'imaginar per un moment les portades de l'endemà dels diaris de Madrid.

Arribats en aquesta conclusió, l'independentisme s'ha de sentir necessàriament preocupat. Les enquestes que fins ara han anat publicant-se deixen ben clar que Convergència i Unió, Esquerra i la CUP no aconseguiran la majoria de regidors. Pel que fa a la llista més votada, la majoria dels sondejos donen la victòria, ajustada, a la llista que encapçala Xavier Trias, però també n'hi ha que es decanten per Barcelona en Comú. Si Trias aconsegueix la victòria, sembla que podrà comptar almenys amb l'abstenció dels regidors d'Esquerra i els del PSC. Si la llista més votada és la de Barcelona en Comú, Ada Colau obtindrà les mateixes complicitats. A hores d'ara es fa molt difícil imaginar-se els regidors d'Esquerra i els del PSC votant a favor de Xavier Trias si no guanya les eleccions.

Aquesta és la situació. I davant tots aquests elements Xavier Trias s'ha decantat per reduir la batalla a una partida entre dos: ell i Ada Colau. Però convindria també que els altres elements es fessin visibles. Cal, per exemple, que Alfred Bosch pugui contrastar el seu programa amb el de Barcelona en Comú, que ofereix, per cert, propostes bastant delirants. És en el front ideològic on s'han de dirimir també hegemonies. L'autèntica desgràcia –l'autèntica desgràcia per a l'independentisme– ha estat el gravíssim error de la CUP, que s'ha decantat per un sector obsessivament sindicalista, allunyant còsmicament de la centralitat l'esquerra, i ha descartat un candidat, David Fernàndez, que li hauria fet guanyar almenys tres o quatre regidors. En detriment, exactament, de Barcelona en Comú. Ara les enquestes no els en donen cap.