La baralla crònica

L'última escaramussa politiquera entre Oriol Junqueras i Artur Mas ha acabat com les anteriors. En res. És cert, com diu el president, que ERC ha fet perdre votacions a CiU al Parlament d'una manera bastant supèrflua. Però la recriminació pública de Mas només serveix, un cop més, per fer evident que l'acord entre les dues forces s'aguanta amb agulles d'estendre, tal com reitera l'unionisme cada vegada que pot. Parlem clar: Junqueras i Mas han acumulat, des del xoc pel 9-N, un ressentiment personal que –estratègies de partit al marge–està afectant l'estabilitat del procés d'emancipació nacional d'aquest país. Catalunya no guanyarà o perdrà per dues persones, per més decisives que siguin. Però és responsabilitat dels dos líders principals del sobiranisme actuar amb uns nivells mínims de claredat que permetin a les bases socials del catalanisme saber què voten quan arribi el pròxim 27 de setembre. Dit d'una alta manera, abans de decidir quina papereta trien els ciutadans hauran de saber no només quin és el programa polític de totes dues forces polítiques, sinó també quina serà l'actitud d'un candidat respecte a l'altre. I això és el que es valorarà, inevitablement, al llarg dels pròxims mesos. La franja social que es disputen CiU i ERC premiarà o castigarà la coherència en l'acció política i, especialment, l'expectativa d'unitat d'acció posterior. És senzill, Mas i Junqueras s'hauran de guanyar un perfil semblant al de David Fernàndez, un líder polític que mai no s'aixeca de la taula perquè és conscient que s'hi juga un objectiu tan enorme com és la independència del seu país.