La crisi

El maig del 2006, en una con­ferència que vaig fer a la Fon­tana d'Or, pre­deia amb con­tundència la greu crisi que s'albi­rava. I reco­nec que en aquell moment era difícil la meva pre­tensió perquè encara el PIB crei­xia més del 2,5% i, com dirien alguns, lli­ga­ven els gos­sos amb llon­ga­nis­ses. Però els vaig dir que estàvem fent el mateix que fa qual­se­vol metge quan ens lle­geix unes anàlisis i les tenim ple­nes de fac­tors de risc: alts de coles­te­rol, d'àcid úric, de sucre, de pes, de tensió arte­rial, i a més, som seden­ta­ris i fumem. Quan ens avisa, nosal­tres li diem, defen­si­va­ment, que ens tro­bem bé; però ell ens diu que si aquests fac­tors de risc per­sis­tei­xen, un dia podem tenir un ensurt greu. De fet, la crisi va venir amb molta con­tundència el 2008. Però el 2006 ningú no volia reconèixer el que ens va venir.

Ara el debat és entre els que ens diuen que estem sor­tim de la crisi i els que ho neguen. És un debat que de ben segur que durarà molt de temps, perquè els dos bàndols no tenen el mateix con­cepte de crisi i, per tant, no uti­lit­zen els matei­xos paràmetres estadístics. L'evidència d'aquest dis­tan­ci­a­ment inter­pre­ta­tiu el tenim quan sur­ten les dades de crei­xe­ment del Pro­ducte Inte­rior Brut o les d'ocu­pació.

Ràpida­ment hi ha qui diu que no podem dir que estem sor­tint de la crisi amb aquest nivell escan­dalós d'atur que tenim. I posats aquí, arri­bar a una entesa és molt difícil perquè, en el fons, amb­dues posi­ci­ons tenen un subs­trat polític i aquesta evidència queda més clara quan estem, com ara, en un cicle elec­to­ral, que sem­pre dis­tor­si­ona el cicle econòmic. Però em temo que molt pro­ba­ble­ment des­co­bri­rem que cada cop serà més fàcil créixer econòmica­ment sense crear gaire ocu­pació. La pressió que reben les empre­ses per la pro­duc­ti­vi­tat les obliga a inver­tir en béns d'equip i moder­nit­zar-se tec­nològica­ment, i la tec­no­lo­gia és un ele­ment que no juga gaire a favor de l'ocu­pació del per­fil de deso­cu­pats que tenim.

L'espe­rança per a una sor­tida airosa seria que es cre­es­sin mol­tes empre­ses noves i, amb el temps, gene­res­sin nous llocs de tre­ball, però lamen­ta­ble­ment aquest mira­cle no és pre­vi­si­ble a curt ter­mini. Aquesta crisi ens ha fet ense­nyar mol­tes ver­go­nyes econòmiques que ens ama­gava la marea alta de la bom­bo­lla, a més d'altres ver­go­nyes imper­do­na­bles que han malmès tei­xit indus­trial i de ser­veis que eren per­fec­ta­ment sal­va­bles. I una de les ver­go­nyes és que men­tre hem tin­gut la dècada pro­di­gi­osa i l'opor­tu­ni­tat de crear, la indústria era poc valo­rada i ens pensàvem que podríem tenir un país de ser­veis i espe­cu­la­tiu.

Ara veiem el greu error que ha estat aquesta estratègia. Així doncs, fins que no siguem capaços de ser molt més potents indus­tri­al­ment, pels que foca­lit­zin la seva anàlisi només en el nom­bre d'atu­rats, la crisi durarà força temps i tin­dran argu­ments per com­ba­tre els que diguin que l'eco­no­mia està crei­xent i sor­tint del túnel. El perill greu el tenim si penséssim que allò que va ser el pro­blema l'aga­fem com a solució. És a dir, tor­nem a l'error de foca­lit­zar altra cop el crei­xe­ment de l'acti­vi­tat en el sec­tor de la cons­trucció. És una temp­tació que més d'un la té en compte i que, si no fos perquè el sec­tor ban­cari encara té molt recents les feri­des de la crisi, i no donarà crèdit fàcil­ment amb els interes­sos tan bai­xos, podríem tor­nar a caure fàcil­ment en la bom­bo­lla. De fet, seria bo que durant aquest cicle elec­to­ral els polítics no facin popu­lisme donant o pro­me­tent allò que saben que no poden donar, com fan molts dels can­di­dats. I els votants han de ser més crítics i des­con­fi­ats quan algú els pro­met allò que no pot fer, perquè res no és gra­tis. I crear llocs de tre­ball, entre altres coses, no ho faran els polítics.