Eleccions municipals

“Si ets tan innocent com per creure-te'l, ¿no és mil vegades més interessant, positiu i engrescador el programa polític d'un partit que la seva execució un cop escollit per governar?” (Quim Monzó). Com que les municipals, des d'aquell maig de 1979 –ja fa 36 anys–, han estat sempre el tercer cap de setmana d'aquest mes “con flores a María”, sempre les he considerat les més importants del calendari polític. La nit d'aquell 1979 ens sentíem cansats, sí, però optimistes: tal com havíem reclamat des de l'Assemblea de Catalunya, teníem ajuntaments democràtics, quan encara ni havíem recuperat la Generalitat decapitada del 32. Poders locals, sí, però sense ni noves lleis que en regulessin el funcionament ni competències. I nosaltres, sense experiència de cap mena. Ah! I amb una situació econòmica heretada que feia basarda: amb els calaixos escurats excepte de factures impagades. Per a poblacions de les dites perifèries urbanes, amb habitatges de protecció oficial, i dèficits ingents de temps de Negra Nit, havíem de començar de zero, sense gairebé recursos per a la subsistència.

Tot i que ens havíem preparat, amb seminaris sobre l'administració local, no era fàcil –després de tantes promeses electorals– aprendre l'ofici i posar fil a l'agulla de l'exercici del poder, encàrrec de qui havia exercit el dret a vot. Recordo que vaig redactar una Crítica de la Raó Municipal, petit homenatge al filòsof Immanuel Kant, el de la Crítica de la Raó Pura, on recordava que, a la vida municipal del dia a dia, les condicions de possibilitat passaven pels controls de secretari/secretària i interventora/interventor. Ço és: cada promesa, cada projecte, cada mesura havia de ser “d'acord amb la llei i d'acord amb les disponibilitats tancades de la tresoreria”. Recordàvem que, als ajuntaments, “tot allò que no té partida pressupostària no existeix”.

A més, els nous elegits havien d'aprendre geografia i història del territori. Avesats a creure que un poble és com el seu centre urbà... quantes carències descobríem, quantes places escolars ens faltaven, quin era l'estat agònic (i insuficient) del clavegueram, quina falta d'instal·lacions municipals (culturals i esportives), quantes barreres socials i arquitectòniques... Els candidats que escolto, ara a Madrid, fan, en la majoria dels casos, com els mals poetes que denunciava Horaci: “ructantur et errant”. Entre rots i actes caríssims, prometen la lluna en un cove. I no saben res de res ni de la lluna ni dels coves. Barruts!