Indignació

La indig­nació nor­mal­ment és un com­bus­ti­ble que ens sol pro­pul­sar en la direcció que no hem d'aga­far. Més aviat ens diri­geix cap a la contrària. A més, sol tenir una durada molt curta, massa per tra­duir-la en una acció pre­cisa que ajudi a resol­dre l'ori­gen de la nos­tra empre­nyada de manera cor­recta i civi­lit­zada. Ens equi­vo­quem quan uti­lit­zem el fogot com a potència. L'hauríem d'admi­nis­trar com a capa­ci­tat. Hauríem de ser capaços d'emma­gat­ze­mar aquests vigor, aquest nervi, perquè es trans­formés en una reserva que ens per­metés ser més cons­tants, més regu­lars a l'hora de reac­ci­o­nar davant els pro­ble­mes, les injustícies que ens tras­bal­sen, ja sigui en l'àmbit indi­vi­dual o en el social. Només des de la tem­perància, des del refre­da­ment, des de la pausa necessària podem bus­car el camí que ens por­tarà a l'èxit en les nos­tres recla­ma­ci­ons. I a més ens per­metrà fer-ho amb ele­ments que afa­vo­ri­ran la nos­tra tasca, i que sem­pre són reco­ma­na­bles, com ara la iro­nia, la intel·ligència, el dis­curs estruc­tu­rat i la con­tundència dels argu­ments, sense que l'exas­pe­ració ens enter­bo­leixi. És la millor manera de cana­lit­zar les nos­tres actu­a­ci­ons per evi­tar que les situ­a­ci­ons que ens fan excla­mar, que ens sem­blen increïbles, que ens fan patir, afec­tin en el futur altres per­so­nes. És l'acció con­ti­nu­ada, del dia a dia, dels col·lec­tius i dels indi­vi­dus, vet­llant per l'apli­cació del sen­tit comú i el bon fer, la que ho per­metrà. Sí, segu­ra­ment és més can­sat i més sacri­fi­cat estar sem­pre ama­tents que esbra­var-nos amb qua­tre exa­brup­tes o una queixa irada. Però és un sacri­fici neces­sari. Si no estem dis­po­sats, tots ple­gats, a fer-lo, no ens estra­nyem després de tro­bar-nos el que ens anem tro­bant. I així, anar vivint, d'indig­nació en indig­nació i tiro perquè em toca.