Repetir i repetir
Ara que les notícies sobre el sobiranisme han tornat a l'actualitat per la publicació del “full de ruta” cap a la independència, els diaris es tornen a omplir d'articles d'opinió que adverteixen per enèsima vegada sobre els avantatges, inconvenients, desastres, goigs, malediccions, desgràcies, oportunitats, inevitabilitats, precedents, il·legalitats, deslleialtats, tradicions, usos, costums, guanys, pèrdues, sorts i desgràcies, bon judici, seny i rauxa... que la independència representa o pot representar per als ciutadans de Catalunya.
Llegint aquests articles un es troba sovint amb la dificultat d'entendre per què persones intel·ligents capaces i cultes poden escriure de manera reiterada i repetitiva les mateixes idees i conceptes sovint més sentits des de l'emoció que pensats des de l'objectivitat. Això val per als independentistes i unionistes, és un mal general. Un exemple: “Nunca la UE ni los Estados que forman parte de la ONU ni por supuesto España aceptarán la secesión del territorio de un Estado que deliberadamente, sin ni siquiera disimularlo ya que lo proclama en un acuerdo público, incumple la legalidad vigente de este mismo Estado.” Francesc de Carreras, El País, 1 d'abril. Estats que formen part de l'ONU, a Europa, esdevinguts independents en els darrers vint-i-cinc anys: Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Sèrbia, Kosova, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia...
A la UE no hi ha precedent de territoris esdevinguts independents, l'afirmació sobre que el fet succeeixi o no i quina sigui la posició de la UE és necessàriament especulativa. La presa de posició abans del fet i una vegada aquest succeït, tots sabem que és diferent. A Espanya, estats esdevinguts independents sense acord de la metròpoli des del segle XVII: Flandes, Milà, Nàpols i Sicília, Portugal, Mèxic, Texas, Nou Mèxic, Louisiana, Florida, Califòrnia, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, l'Equador, el Perú, Xile, Bolívia, el Paraguai, l'Uruguai, l'Argentina, Puerto Rico, Cuba, les Filipines, el Marroc, Guinea... Tots estats esdevinguts independents amb conflicte, no amb acord, amb l'excepció de les colònies de Nord-amèrica que varen ser cedides a Mèxic, França i als EUA, i Guinea, que hi va arribar per pacte.
El contrast entre el primer grup, estats europeus esdevinguts independents, alguns per la guerra, als Balcans, i altres per acord, i el segon grup, territoris i colònies espanyoles esdevingudes independents sempre, menys en un cas, per la guerra, mou a la reflexió, però per a l'autor semblaria que l'important no és res més que negar la possibilitat que Catalunya esdevingui independent.
Espanya és una democràcia des de 1978. Les democràcies permeten expressar opinions i votar opcions. En ocasions fins i tot canvien lleis quan aquestes van contra l'opinió d'una minoria qualificada. L'essència de la democràcia, que no la forma, és adaptar les lleis i les opcions polítiques a la voluntat dels ciutadans. Les dictadures o prohibeixen als ciutadans certes opcions polítiques o els adverteixen severament de les conseqüències d'optar-hi. Per què es comporta Espanya amb Catalunya com si fos una dictadura més que una democràcia?, per què des de fa anys no ha estat el govern espanyol capaç d'oferir una sola alternativa que reforçaria i donaria arguments als partidaris de la tercera via, que en essència volen continuar a Espanya però de manera diferent a l'actual?
Dos Estats democràtics, el Canadà i la Gran Bretanya, quan s'han trobat amb aquest problema han portat la democràcia a les seves últimes conseqüències i han promogut la votació de les dues opcions oposades.
Actualment sembla difícil que els unionistes convencin els independentistes, i també al revés. Per què, doncs, insistir en arguments que no produiran cap efecte? Semblaria que el temps és arribat de fer possible que la gent pugui expressar el que vol, no de continuar advertint-li i aconsellant-li què li convé. Aquesta necessitat és doblement important atesa la incertesa del resultat.
Tots els que escriuen mil vegades el mateix article semblaria que ho fan per fer “propaganda” positiva o negativa sobre la independència, sovint intimidatòria i en poques ocasions suggeridora, o bé perquè és una manera d'alliberar-se de les passions que es rebel·len a dintre d'un mateix quan es constata que hi ha altres ciutadans que pensen diferent. Això és indemostrable; qui sap què hi ha a dintre del cap i del cor de les persones?, però si fos el cas, aquesta passió té un nom: intolerància.
