Utopia?

He anat a veure una amiga que està malalta. Està ingressada en una secció de l'hospital on també hi he vist molts avis. De resultes de la visita, he constatat dos fets. L'un, que el personal sanitari està fet d'una altra pasta, no n'hi ha prou a ser bon professional. En aquesta professió la vocació és un valor afegit –que no tothom té– i marca la diferència i el tracte que es dispensa al malalt, la relació que s'hi estableix. Ja entenc que, malgrat que no pugui ser molt estreta perquè precisament no seria de bon professional, les maneres de portar aquesta relació determinen una feina que forma part del tractament de la possible cura de qui està ingressat, tot i que de vegades no n'hi hagi, de cura. Aquesta mà esquerra que amanyaga, que acompanya, que ajuda, és el que serveix per distingir un professional d'un bon professional. I a l'hospital només hi vaig veure bons professionals. I sort n'hi ha. És la mateixa sensació que tinc quan entro a la llar d'infants i veig com les professionals que hi treballen tracten els nens i nenes. No tothom serveix per a segons quines feines. La del cas de Gironella ho demostra. I repeteixo, sort n'hi ha, perquè tal com anem són necessaris. L'altra constatació sortint de l'hospital és que la nostra societat està muntada de tal manera que els dos col·lectius més febles i vulnerables, les criatures i els avis, els arraconem. Si el sistema els arracona deu ser perquè no sabem com integrar-los. En comptes d'afrontar els problemes, els apartem, no els solucionem. Si el sistema ens ho plantegés, si hi hagués la possibilitat real, no ens agradaria passar més hores amb els fills? I quan ja som molt grans, si poguéssim, no ens agradaria poder estar a casa amb els nostres? I només recórrer a professionals en casos molt concrets? No es podria facilitar que les famílies –pares i fills– poguessin passar més temps juntes? Tots plegats ho agrairíem. I no només per dignitat sinó per amor. Aquest, i no els diners, hauria de ser el motor de la vida. És una utopia? Vull pensar que no.