Compreu paraules, compreu!

La lingüística és l'única ciència que, per ser descrita, es necessita a ella mateixa. Tan sols amb la llengua es pot parlar de llengua, com un microscopi que serviria per observar i descriure microscopis. Les descripcions, però, a vegades són avorrides, reservades a especialistes o a aficionats saberuts. Excepte, de tant en tant, quan apareix algú capaç de transformar l'observació en joc i l'erudició en literatura. Algú capaç de fer prou malabarismes amb la imaginació per transformar la ciència sociolingüística en recull de contes saborosos. És el cas, sense cap mena de dubte, del gallec Séchu Sende (1972) al seu llibre La venedora de paraules (Edicions RBA, traduït per Mònica Boixader. Títol original: Made in Galiza). Entre totes les emocions positives que poden haver-me suscitat escriptors, hi ha, és clar, l'admiració o la sana enveja però poc sovint un llibre m'ha fet sentir tan espontàniament amic del seu autor. Germà d'aventures, gosaria dir, com els indis de Fenimore Cooper que es feien un tall al braç per barrejar-se la sang i esdevenir indestriables. Espero que Séchu Sende, que no conec de res més que per aquest llibre i per Facebook, no s'ho prengui malament.

Els seus contes, doncs, parlen de llengua. De la llengua gallega, més precisament, posada en situacions i contextos molt concrets, específics a Galícia. Exemples? Un nadó es pregunta per què els seus pares parlen gallec entre ells però se li adrecen en espanyol: “El meu dilema és que no sé si començar a parlar com parlen els meus pares quan parlen entre ells i amb els meus avis o si començar a parlar d'aquesta altra manera que em parlen a mi.” Una oficina conserva, endreçades, paraules perdudes del gallec, per oferir-les a qui les pugui trobar a faltar... El dígraf nh enceta una discussió respectuosa però animada amb la lletra ñ, que acusa d'ocupar un lloc que no li pertoca en l'ortografia del gallec... El llibre inclou fins i tot algun anunci publicitari, que sembla fer realitat el somni de qualsevol que maldi per la normalització lingüística: que la llengua gallega sigui un medicament que només cal empassar per tenir-la sencera i a punt per servir, un medicament certament miraculós ja que “té una sorprenent capacitat de regeneració, fet pel qual no presenta dada de caducitat”.

Situat molt concretament, sovint molt terrenalment, a Galícia, La venedora de paraules recull l'eco de centenars de llengües que, a tot el món, viuen situacions similars. Séchu Sende aplica amb èxit sense esforç aparent, potser sense pretendre-ho, aquella fórmula a vegades tan desgastada que diu que cal ser ultralocal per aconseguir ser universal. Perquè jo també, des del meu racó septentrional de Catalunya, i també tanta gent d'arreu, podria dir: “A vegades sento que al meu país falten paraules, que desapareixen dia rere dia, que hi ha gent que les abandona i gent que les amaga i sento que a poc a poc el meu país es va fent més petit i que som menys perquè hi ha menys paraules. Al meu país hi ha molta gent buscant les paraules que ens falten. Busquem sota les pedres, als diaris o en els nens i nenes que esperen l'autobús, paraules que a vegades apareixen i altres que s'han perdut per sempre.”

L