Opinió

Terratrèmol britànic

El que ha passat a la
Gran Bretanya tindrà repercussions a Anglaterra, Escòcia i Europa

Tot va anar molt de pressa diven­dres al matí a la Gran Bre­ta­nya. Men­tre l'escru­tini anava avançant i es pre­veia que la victòria de David Came­ron era ine­vi­ta­ble, els tres líders dels par­tits per­de­dors anun­ci­a­ven la dimissió. Gran des­feta de labo­ris­tes, libe­ral­demòcra­tes i UKIP. I una victòria ines­pe­rada, inèdita, dels naci­o­na­lis­tes esco­ce­sos de l'SNP, que obte­nien 56 del 59 escons que Escòcia envia a West­mins­ter en les elec­ci­ons gene­rals.

La demoscòpia s'havia equi­vo­cat. Els ana­lis­tes, també. David Came­ron sor­tia en cotxe cap al palau de Bucking­ham per dir a la reina Isa­bel que tenia una majo­ria per for­mar govern. Havia acon­se­guit el millor resul­tat del par­tit con­ser­va­dor des del 1992, una majo­ria abso­luta que no l'obliga a dema­nar ajut a altres for­ma­ci­ons. En menys de mitja hora tor­nava a Dow­ning Street i feia el clàssic dis­curs de la victòria. Són tra­di­ci­ons anacròniques que ador­nen la anti­quada política anglesa. Però dar­rere aques­tes cele­bra­ci­ons simbòliques i enve­lli­des pel pas de la història s'hi troba el sen­tit més pràctic de la cul­tura política britànica. En pocs dies es for­marà govern i ben aviat el país tor­narà a fun­ci­o­nar pas­sa­des les dramàtiques hores que han produït uns resul­tats tan ines­pe­rats.

S'havia pro­nos­ti­cat que de les elec­ci­ons de dijous en sor­ti­ria un par­la­ment ingo­ver­na­ble. Doncs no. Els britànics han entre­gat una majo­ria abso­luta a un par­tit que ha pre­sen­tat uns resul­tats econòmics posi­tius i ha agi­tat la ban­dera de la uni­tat naci­o­nal britànica fent creure que si els labo­ris­tes podien fer una aliança amb els naci­o­na­lis­tes esco­ce­sos por­ta­rien el país a la des­trucció. Came­ron ha obtin­gut una majo­ria de qua­tre dipu­tats. És impor­tant però no sufi­ci­ent perquè, a diferència d'altres tra­di­ci­ons polítiques euro­pees, la dis­sensió és nor­mal din­tre de tots els par­tits. Ed Mili­band, Nick Clegg i Nigel Farage han ple­gat perquè si no el seu par­tit els hau­ria fet fora. Admi­ra­ble cul­tura política.

Els con­ser­va­dors hau­ran d'arri­bar a pac­tes amb altres for­ma­ci­ons perquè en els cinc anys que que­den fins a les pro­pe­res elec­ci­ons tenen dos pro­ble­mes que no podran afron­tar en soli­tari. El pri­mer i més impor­tant és el ter­ratrèmol que s'ha produït a Escòcia. Mai s'havia pre­vist que un par­tit naci­o­na­lista (SNP) guanyés tots els escons menys tres de la nació esco­cesa. Als anys noranta el thatc­he­risme que va fer estralls a les clas­ses tre­ba­lla­do­res de Glas­gow i altres indrets indus­tri­als va resul­tar en una expulsió de polítics con­ser­va­dors que ha durat fins avui.

El torn els ha tocat ara als labo­ris­tes, que rebien sis­temàtica­ment més de 50 dipu­tats de les ter­res esco­ce­ses. Penso que aquesta devas­ta­dora des­feta del labour té dues cau­ses prin­ci­pals. La pri­mera s'hau­ria de situar en la cam­pa­nya del referèndum d'inde­pendència del 18 de setem­bre en què els pesos pesants del labo­risme van fer cam­pa­nya en con­tra del sí, que es va que­dar a deu punts dels par­ti­da­ris del no a la rup­tura. La segona és la política de la líder de l'SNP, Nicola Stur­geon, que ha fet una cam­pa­nya social demòcrata situ­ant-se un xic a l'esquerra dels labo­ris­tes i, alhora, enlai­rant la causa de la inde­pendència. No com a únic objec­tiu, però sí com una estratègia que per­metrà acon­se­guir-la més fàcil­ment amb una forta presència política a Lon­dres i, per tant, també a Brus­sel·les.

Escòcia és avui una nació amb un sol par­tit. Amb 45% dels vots van per­dre el referèndum del setem­bre. I ara amb un 50% s'han que­dat amb la pràctica tota­li­tat dels dipu­tats que envien a Lon­dres. Les coses no seran fàcils ni sen­zi­lles. Però haurà de transcórrer molt de temps fins que els con­ser­va­dors i els labo­ris­tes tor­nin a tenir una repre­sen­tació sig­ni­fi­ca­tiva a Escòcia.

L'altre gran repte de Came­ron és el referèndum que ha promès con­vo­car el 2017 per defi­nir si Gran Bre­ta­nya es queda o marxa de la Unió Euro­pea. Es pretén nego­ciar un nou trac­tat que serà sotmès a un ple­bis­cit. Cal tenir en compte que des de Mac­mi­llan (1963) fins avui la política euro­pea con­di­ci­ona, inqui­eta i deses­ta­bi­litza els governs britànics. No tots els con­ser­va­dors són anti­eu­ro­peus. Ni els labo­ris­tes ho són i menys encara els libe­ral­demòcra­tes.

De les elec­ci­ons del dia 7 en sur­ten dos par­tits vic­to­ri­o­sos i tres de der­ro­tats que hau­ran d'esco­llir els res­pec­tius nous líders pro­pe­ra­ment. El país està tren­cat política­ment. El sud és con­ser­va­dor, amb algu­nes taques labo­ris­tes, però al nord de l'antiga Ànglia hi ha una gran taca de color groc que pot exi­gir més auto­go­vern i, even­tu­al­ment, con­vo­car un nou referèndum d'inde­pendència. El que ha pas­sat a la Gran Bre­ta­nya els últims dies tindrà ines­pe­ra­des reper­cus­si­ons a Angla­terra, Escòcia i Europa. Tot i la victòria clara de Came­ron, el Regne Unit ha entrat en una nova dinàmica per la via de les urnes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia