Retrat de cínics
Per desgràcia, la nostra societat té mala
memòria, si aquesta
taca els poderosos
Em vaig quedar enganxat a la cadira. La televisió donava una pel·lícula que feia temps que volia veure: Margin Call, que explica una nit en un banc d'inversió americà, el que va començar la crisi financera i econòmica que ens ha embolicat a tots. La pel·lícula és esplèndida pel que fa a la interpretació i als diàlegs, que són la base de la pel·lícula. No hi ha paisatges, no hi ha escenes de violència física –de violència moral, moltes–, no hi ha sexe ni escenes romàntiques; només uns banquers, tancats en un gratacels de Nova York, que descobreixen que l'han cagada, com diuen explícitament, i que han acumulat unes pèrdues superiors al capital de l'empresa, un banc d'inversió, que es limita a comprar i vendre, com diuen els protagonistes, per compte propi o d'uns clients que li confien els diners.
Coneixia la història perquè la pel·lícula es còpia de la realitat. Les lliçons són moltes, però em temo que no arribaran als seus destinataris: els joves executius, entre 30 i 50 anys, experts en finances o en direcció d'empreses, amb uns sous estratosfèrics segons la meva opinió, però correctes, segons ells. Diran que ells no tenen res a veure amb aquella colla de beneits. Ells són més llestos. Si veuen la pel·lícula els alumnes o directius de les nostres escoles de negoci, tindran majoritàriament la mateixa reacció. Als Estats Units deu passar el mateix.
Els protagonistes tenen capacitat de treball, una virtut, però molts defectes: la cobdícia, la manca de solidaritat, el menyspreu dels febles, l'egocentrisme. Però per mi, hi ha un concepte que els engloba a tots: el cinisme. Un cínic és aquell que fa gala de menysprear els valors morals, segons l'Institut d'Estudis Catalans. Em sembla una definició perfecta. Posaré dos exemples de la pel·lícula que podem trobar al voltant nostre, en la nostra realitat econòmica. Un actor coresponsable del daltabaix del banc, diu a un subordinat, ensorrat per la desfeta: “No et preocupis, viurem una temporada amb la merda fins al coll, però dintre d'un temps ningú se'n recordarà i tot seguirà com abans.”
Per desgràcia, té raó. La nostra societat té mala memòria, si aquesta taca els poderosos. Un altre exemple: hi ha un parell de personatges de la pel·lícula que saben que els seus superiors han actuat malament, que estan disposats a dir-ho i a quedar al marge d'una solució que perjudicarà els clients. Aquests superiors els convenceran que es facin enrere de la seva decisió amb l'amenaça de perdre diners –pensions acumulades, assegurances mèdiques, compensació per l'acomiadament– o bé amb ofertes directes de diner nou. Els dos pensen en les hipoteques pendents, en les vacances promeses a la família, en el cost del nivell social en què viuen, i acaben afluixant.
Els cínics tenen força social. No tenen valors morals, però presenten cares ben diverses. La seva autoestima és tan alta com negativa per a la societat.