Opinió

Desclot

En què quedem?

Hi ha un àmbit en què Pablo Iglesias no es mou a gust. L'aiguamoll nacional. Tota la doctrina que ha inspirat el líder de Podem, que en aparença diposita en la gent la plena voluntat de decidir, s'obre com una magrana quan s'enfanga en el dilema Estat-nació. A Portugal, per exemple, Iglesias respiraria com un peix dins de l'aigua. Allà només hi ha irritacions “socials”. A Catalunya boqueja. Ací hi ha també coïssors nacionals. Potser aquest malestar explica les contradiccions encadenades en què ha caigut l'agitador de la Complutense. En un primer moment, i fins a la consulta del 9-N, Podem defensava el dret a decidir dels catalans. Sense límits. “Urnes al carrer!”, clamaven. Més tard, Pablo Iglesias va modificar el discurs a mesura que les enquestes li donaven més aire. Els catalans podrien decidir, al costat d'“els altres espanyols” i sempre dins un procés constituent. Dijous de la setmana passada en una entrevista radiofònica el líder de Podem va retallar més l'anhel. La llei és la llei, la Constitució és sagrada i tot s'ha de plantejar dins el marc legal i constitucional. Bíblic. Per contra, dos dies més tard, a Barcelona, al districte exsocialista de Nou Barris, Iglesias reprenia la fe inicial i proclamava: “Jo no vull que Catalunya se'n vagi d'Espanya, però el futur de Catalunya l'hauran de decidir els catalans.” La frase aquietava Ada Colau. Però explicitava la confusió i la contradicció. Bwana Iglesias, els catalans poden decidir de debò o de fireta? En què quedem?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.