Gaia és probable
no un cop de sort,
que aparegui una regulació ambiental
que afavoreixi
la generació de vida
La teoria de Gaia postula que la presència de la vida aporta al nostre planeta unes retroalimentacions que són, precisament, la causa que les condicions ambientals del planeta (temperatura, salinitat, etcètera) es mantinguin en les condicions d'habitabilitat per a la vida. L'aparició de Gaia, però, és fruit d'un cop de sort o el seu establiment seria probable?
A “La inevitabilitat del reciclatge” (07/04/15) vèiem, utilitzant el model del món-flascó, que un cop la vida apareix en un ecosistema, els cicles de reciclatge s'estableixen de forma molt fàcil i que, un cop establerts, faciliten la presència al sistema, sense necessitat de cap altruisme, de moltíssims elements necessaris per a l'establiment de retroalimentacions.
Al model del món-Flascó, si tenim un únic flascó, no hi ha signes de regulació ambiental. Però al nostre planeta no hi havia un únic espai líquid, sinó múltiples espais d'aigua (basses, llacs, rius i mars) tots connectats entre ells. Al món-flascó això es modela connectant diversos flascons entre si. Quan això ocorre, com ens expliquen Lenton i Watson a Revolutions that made the earth (Ed. Oxford, 2011), llavors sí apareix una tendència a regular l'ambient, que es mesura en una reducció constant de la diferència entre l'ambient existent i aquell que facilita una màxima generació d'organismes (una reducció de l'“error ambiental”). Per discriminar si això és perquè els organismes s'adapten a l'ambient existent o si són els organismes que controlen l'ambient, al model s'hi fixen per a tots els organismes unes mateixes preferències ambientals constants, ço que assegura que no són ells els que s'adapten a l'entorn, i el resultat és el mateix: hi ha una reducció constant de l'“error ambiental”.
Però, això, com pot ocórrer? Doncs a través d'una mena de mecanisme de selecció que treballa amb mons-flascó com a unitats. Si un món-flascó altera el seu entorn en una direcció que afavoreix la vida, els seus organismes creixeran, i si l'altera en direcció contrària, els seus organismes decreixeran. A causa de la connexió establerta entre diversos flascons, aquells que creixen més tendeixen a colonitzar els que creixen menys. Així, aquells flascons que milloren l'ambient (cap al creixement) es poden escampar a costa d'aquells que el degraden, tot escampant i fent predominants les seves alteracions de l'ambient afavoridores del creixement. Amb aquests mons-flascó connectats, si per qualsevol motiu el medi ambient es desvia cap a condicions menys propícies per a la vida, aquests mateixos mecanismes que acabem de descriure fan que es seleccionin favorablement els ecosistemes que afavoreixen la vida i tots plegats retornen el medi ambient global a les condicions més favorables per a la generació de vida. Així mateix, la probabilitat que els mons-flascó connectats facin derivar un ecosistema global cap a l'extinció de la vida és molt més reduïda que en mons-flascó individuals, i pràcticament nul·la.
Això permet als autors formular la hipòtesi que una gaia microbiana és probable: un cop aparegui vida microbiana en un planeta, és probable, no un cop de sort, que aparegui una regulació ambiental que afavoreixi la generació de vida. I afirmen que les gaies microbianes amb autoregulació de l'entorn seran comunes a tot arreu on hi hagi presència de vida microbiana. Potser tantes, diuen ells, com una per cada sistema solar existent. Gaies complexes com la nostra, per altra banda, amb formes de vida autoconscients, seguirien sent molt escasses, car cal que es produeixin amb èxit unes transicions evolutives addicionals extremadament difícils.
