El patró de Madrid

Lluís Carandell ens feia notar la paradoxa: el patró de Madrid, amb fums de ciutat i de capital del reino, era un pagès-pagès, que abans s'havia dedicat a excavar el terra per fer pous. Diuen que va néixer el 1080 i que va morir el 1130. I que es va casar amb María Toribia, per a la qual treballava de pagès. Van tenir un fill, batejat com a Illán. El 1619, Pau V el beatifica. I el 1622, Gregori V el canonitza, com ho feia també amb Teresa de Jesús i Ignasi de Loiola. El 1697, Innocenci XII beatifica la seva santa esposa, que passa a dir-se Santa María de la Cabeza, canonitzada el 1752 per Benet XIV.

Amb els dotze anys d'empadronat a Madrid he anat entenent que no és estrany que el pagès Isidre sigui el patró de Madrid ni que, com comprovarem demà, dia de la festa del sant, hi hagi tants conciutadans que el venerin amb devoció, fins i tot des dels rengles menys tocats d'esperit religiós. Quan el van canonitzar, el Vaticà donava per bons més de 450 miracles... molts dels quals tenien a veure amb el fet que les seves despulles curaven monarques o que, gràcies a les bones maneres d'aquell Isidre, els pobres s'atipessin... si més no un tec cada dotze mesos. I és que ell, un cop a l'any, compadit dels pobres madrilenys, els convidava a un àpat, per al qual actuava com a xef de cuina. Una de les vegades, i en temps de fams duríssimes, van fer curt. I ell, sant entre els sants, amb un cullerot de fusta va generar una multiplicació del menjar que repartien.

Trobo que la figura del patró de Madrid està carregada de missatges, més obvis que no pas subtils. I és que quan li arribava l'hora de pencar al camp, en lloc de fer-ho es posava a resar i els àngels li feien la feina. Com que seria un comentari tendenciós dir que és el que passa ara, que els dirigents de Madrid resen perquè els àngels (o dimonis) de la resta d'autonomies penquin perquè la villa del oso y el madroño s'engreixi, retiro el comentari. I demano que, un cop assolida la independència, els “llauradors del meu poble” puguin triar el patró de la pagesia i de la ramaderia que ja era el seu: sant Galderic.