Opinió

La segona “guerra dels Trenta Anys”

Europa ha de tenir molt clar, setanta anys després del final de la guerra civil que la va esgarrar, que tan sols té una sortida, que és aprofundir en la unió. Serà capaç de fer-ho?

La primera guerra dels Trenta Anys durà de 1618 a 1648. Començà com una guerra religiosa i acabà sent un lluita entre les potències europees per l'hegemonia al continent. La segona acabà ara fa setanta anys. S'inicià l'agost de 1914 i finí el maig de 1945. Comprèn, doncs, dues fases: la primera, de 1914 a 1918; i la segona, de 1939 a 1945. Al mig hi hagué vint anys d'una pau tensa, però això no obsta perquè ambdues conflagracions fossin sengles etapes d'una mateixa guerra civil europea, que provocà el final de l'hegemonia d'Europa al món, iniciada a l'era dels descobriments tot just encetada l'edat moderna. Aquesta guerra abraça el període més sanguinari de la història moderna. Com fou possible?

Res ho feia pensar. El segle XX ha estat un període de progrés sense parangó. Entre 1870 i 1998, la taxa anual composta de creixement ha estat gairebé tretze vegades superior a la del període que va de 1500 a 1870; i, gràcies als nous coneixements i als avenços tecnològics, els humans hem assolit una esperança de vida més alta i de més qualitat que en qualsevol altra època. Llavors, quina ha estat la causa del desastre? Hi ha opinions divergents. Uns pensen que aquesta violència brutal va ser fruit de les conquestes tecnològiques, en especial de l'armament modern; altres creuen que tan sols les crisis econòmiques poden explicar-la, i uns tercers sostenen que va ser l'aparició de l'estat nació –i del nacionalisme exacerbat– la que va incubar la tragèdia. Eric Hobsbawm –historiador eximi i comunista fidel– considera que “el segle XX curt” (de 1914 a 1989) va ser “una era de guerres religioses, encara que les religions més militants i sanguinàries fossin ideologies seculars d'origen vuitcentista”. Paul Johnson –des de l'altra trinxera ideològica– culpa de la violència extrema del segle XX “l'augment del relativisme moral, el declivi de la responsabilitat personal (i) el rebuig dels valors judeocristians”. I Niall Ferguson considera que la violència va ser el resultat de la triple concatenació d'un conflicte ètnic (Hermann Göring qualificà la Segona Guerra Mundial com “la gran guerra racial”), d'una inestabilitat econòmica i d'uns imperis decadents. Segurament, totes aquestes causes van contribuir a fer possible l'horror d'aquesta guerra llarga i atroç. Però, per sota de totes elles, bategava irreprimible la lluita per l'hegemonia continental a la qual aspirava –i aspira sempre– Alemanya amb l'oposició mai negada dels anglosaxons, que també van a la seva.

La segona Guerra dels Trenta Anys va comportar el suïcidi d'Europa com a potència mundial, provocant l'inici de la seva decadència i la reorientació del món cap a Orient. El 1900, Occident governava el món, des del Bòsfor fins a l'estret de Bering. Els britànics tenien l'Índia; els holandesos, les Índies Orientals; els francesos, Indoxina; els nord-americans, les Filipines; els russos estaven a punt de fer-se amb Manxúria, i totes les potències occidentals s'havien establert a la Xina. Després de 1945, bona part d'aquest domini es va esvair, i començaren les derrotes d'Occident. Primer, van ser derrotats els francesos a Dien-Bien-Phu, l'any 1953; poc després –el 1956– anglesos, francesos i jueus van haver de recular a Suez; i el 1974 els Estats Units marxaren del Vietnam. En primer lloc, doncs, es va perdre el control militar del món. I la pèrdua de l'hegemonia econòmica ha començat a consumar-se amb la crisi que va esclatar l'any 2008, que és, de fet, una crisi d'Occident. El centre del comerç mundial ja no és a l'Atlàntic sinó al Pacífic, i la gran potència emergent de l'última dècada ha estat la Xina, mentre que l'Índia ho serà segurament d'aquesta. Els Estats Units encara conserven –i mantindran durant un temps– el lideratge tecnològic, però s'anirà afeblint.

Això no és ni bo ni dolent. Senzillament, és. S'ha d'assumir. I, precisament per això, Europa ha de tenir molt clar, setanta anys després del final de la guerra civil que la va esgarrar, que tan sols té una sortida, que és aprofundir en la unió. Serà capaç de fer-ho?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.