Traspassar fronteres

De les fronteres que ens separen d'Europa, la més difícil i infranquejable és la de Madrid. Algú pot replicar que aquesta no és una frontera internacional i és veritat. Però la vertadera personalitat dels elements a vegades no la fan les denominacions, les tradicions i els atles de geografia. Les fan els abusos de poder, les enveges i l'afany de domini sobre els pròxims. Hom resta sorprès de la quantitat de visitants francesos, cada any amb procedències més al nord del país veí. Molts anys he fet, els dies de més moviment a l'exposició, un recorregut pels pàrquings d'autocars i he observat les procedències. És sorprenent. De totes les comarques catalanes i d'Andorra –que són com de casa–, són els més nombrosos. Castelló, Terol, València i Navarra són els que segueixen, i alguns dels llocs més impensats: mallorquins, per exemple. Podeu mirar-ho bé: ni un de sol de Madrid! Els residents catalans que vénen no fan comentaris: per si de cas!

És el cas que institucions europees que a la seva ciutat celebren la proximitat de la naturalesa, i d'aquesta les flors, es posen en contacte amb els organitzadors i, fins i tot, han donat proves de la seva dèria. Aquest any, al monestir de Sant Daniel, un grup de Gant, a Bèlgica, ha deixat palès el seu art amb un treball amb azalees que impressiona.

Hem tingut francesos, suïssos i holandesos, i més que s'aproparan. Girona, Temps de Flors es mou en la popularitat, curiositat i atractiu de masses. Falta tan sols un petit salt per establir càtedra floral en abstracte i que es repeteixi allò de: “A Girona diuen..., han dit..., creuen..., etc.”, arbitrant el meravellós, inacabable i complex món de les flors.