Desclot
La gran farsa
Deien i diuen els partits “no independentistes” –és a dir i sense perdó, els unionistes, en totes les modalitats i textures– que aquestes poc santes eleccions municipals no poden ser “plebiscitàries”, que són “de proximitat”. Però resulta que són sobretot els més rabiosament unionistes els que més en parlen, de plebiscits i independències. Això, a Catalunya. També ací i, sobretot, allà, hi ha altres “claus”. Com ara la pugna entre “la vella” i “la nova” política. Divisió castellera. Per tant, ni ací ni allà es parla només de “proximitat”, sinó també o sobretot de “canvi” i “sistema”. Els discursos incendiaris de Pablo Iglesias, per exemple, no es preocupen per la Gran Via a València o per la Diagonal a Barcelona, sinó que alerten dels “corruptes” i acomboien la tropa alterada contra “la casta”. La conseqüència que se'n pot deduir és que l'única honestedat que cal reclamar és la mànega ampla. Qui vulgui considerar aquestes eleccions com un pas decisiu en el procés sobiranista que ho faci. Qui reivindiqui la novíssima política contra la nova o la vella, també. Amb respecte i sense trampes. Perquè, si no, no s'entendria res. No tindria cap sentit, per exemple, que la candidata castrense de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona, Carina Mejías, es comprometi a canviar, si pot, el nom de la plaça dels Països Catalans perquè “no existeixen”. O a impedir la manifestació de l'Onze de Setembre a la Meridiana. Qui proscriu les intencions dels altres i manté les pròpies és un gran farsant.