Verdaguer

“És una arada que arriba a tots los solcs.” És Verdaguer qui ho diu, és el dimoni? Mossèn Pinyol, tortosí esprimatxat que feia exorcismes en presència de mossèn Cinto, aconseguia fer xerrar els dimonis. I Jacint Verdaguer en prenia apunts. Aquests quaderns han passat per mans d'Enric Casasses, que n'ha fet un llibre de fragments, de literatura fantàstica: Dimonis. Un dia de febrer de 1891, a Caldetes, a Verdaguer els dimonis li van ensofrar un got de llet, i això el farà cargolar de dolor. Entre aquests dimonis, i amb ganes d'ensofrar-nos la llet i de passar per tots els solcs hi tenim aquests dies el ministre Wert. Forçats a una Renaixença lingüística cada cinquanta anys, com allò de bombardejar Barcelona. A Verdaguer li deuen xiular les orelles, just la vigília del seu 170è aniversari. És clar que ja no hi és, i és clar que hi serà sempre. Des de Folgueroles, el seu poble, on cada any organitzen la Quinzena Literària, aquest any capbussada en les biografies i en la poesia apresa de cor; i des dels seus versos, els de les epopeies Canigó, i L'L'Atlàntida, i tot el gruix d'una obra que el fa poeta nacional de Catalunya.

És clar que “si escrivís en castellà no tindria aquests problemes” la cita és de la marquesa de Comillas al traductor de L'Atlàntida al francès, Justí Prepatx. És de quan Verdaguer entra en una crisi personal, pelat com una rata, excomunicat pel bisbe Morgades, i expulsat de cals López, i acaba escrivint En defensa pròpia. Els Jocs Florals que tant l'havien premiat li regategen l'honor quan hi presenta el 1896 La Pomerola. Anicet de Pagès va convèncer el jurat que presidia Narcís Oller que no tocava premiar-lo més, malgrat que en aquest poema es refà del seu drama. “Si hagués escrit en castellà”, deia la marquesa, i ve a dir Wert. El convit a deixar de veure el món amb mots catalans és constant, travessa èpoques i estils.Però ja ho diuen els dimonis: “No veus que la mala llavor ha arribat a l'ensenyança?”