Nosaltres, nosaltres, nosaltres...

No pot ser una coincidència que darrerament certs partits i plataformes polítiques utilitzin, per anomenar-se, la primera persona del plural. Avancem, Capgirem, Construïm, Decidim, Guanyem i, com a producte d'importació d'Espanya, Podem. Abans que res, caldria subratllar que, amb independència del que es pugui pensar de cadascun d'aquests moviments, i amb l'excepció de Capgirem, els seus noms són perfectament intercanviables. Proveu-ho i ja ho veureu. Aquesta característica, però, no és una novetat i afecta una gran part dels partits polítics catalans, com també europeus: basant-se només en els noms es podria fer creure a algú que no sap res d'aquest país que Unió Democràtica de Catalunya és un partit d'esquerra i Iniciativa per Catalunya, un partit dretà. Són noms que poden ser còmodes ja que no deixen veure res a priori del que hi ha a dins.

Tornem, però, a la primera persona del plural. No deu ser una coincidència ni, tampoc, una moda. Diria que aquests noms intenten tranquil·litzar en aquests temps incerts de pors mundials i de terrorisme global, utilitzant una forma plural que permet al ciutadà elector no sentir-se sol. “Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres”, cantava la Trinca, i aquest nosaltres inclou aquells que delegen algun refugi segur però també tot els altres, és a dir, tothom. Quan dic: “Nosaltres volem un país més just”, qui voldria sentir-se exclòs d'aquest nosaltres? Aquesta forma és doncs una manera d'atreure les consciències sota un aixopluc comú. D'atreure les consciències, també, cap a una força comuna, essent la primera persona del plural com un puny tancat. I finalment, atreu cap a una mena de narcisisme col·lectiu, d'efectes multiplicats per la televisió i internet: si em deixo convèncer per aquell que parla tan bé i que afirma que el seu partit també m'inclou, llavors m'ungeix amb el seu poder de seducció i el seu carisma esdevé el meu carisma.

En català, a més, la primera persona del plural emprada en aquests noms té la característica de correspondre a dos temps verbals: present de l'indicatiu i imperatiu. O sigui que cada nom pot ser interpretat de dues maneres complementàries. Per exemple –m'invento un partit que batejo com a Treballem–. Aquest verb pot ser entès al present: “Nosaltres treballem junts per fer una societat millor.” O a l'imperatiu: “Treballem! Treballem fins que hàgim aconseguit una societat millor!” El primer cas descriu, tranquil·litza i protegeix, el segon proclama, encoratja i enalteix. Un psicoanalista, potser, veuria una imatge materna en l'indicatiu i paterna en l'imperatiu. O sigui que podria ser que en un futur proper d'altres moviments encara no nascuts empressin també aquesta fórmula tan integradora. És clar que l'efecte de desencant pot ser proporcional a l'esperança inicial: qui no compleixi hauria de ser castigat a l'alçada de les il·lusions creades. Dit això, si se'm permet fer una proposta, humil, de nou nom que intenti sintetitzar la urgència actual que viu Catalunya, aquest seria, és clar: Marxem.

N